Entrevista a l’actor Antoni Gomila: «La llei de mecenatge només arriba a la gran indústria

El fundador de Produccions de Ferro, empresa que forma part de l’associació Illescena, adherida a PIMEM, ens ha concedit una entrevista amb l’objectiu de conèixer una mica millor el món d’aquesta indústria cultural formada per pimes que han de lluitar amb afany per fer-se un espai entre tanta oferta cultural. Gomila va començar la seva carrera amb Aranyes teatre (1991-1997), va treballar al Departament de Joventut de l’Ajuntament de Manacor (1996-2000) i ha estat director del Teatre d’Artà (2000-2004) i del Teatre de Petra (2005-2007). Ha treballat amb directors com Joan Gomila, Pep Sanchis, Tomàs Aragay, Josep R. Cerdà, Pep Tosar, Rafel Duran, Màrius Hernàndez, Rafael Spregelburd i Oriol Broggi. El manacorí dona un consell als nous actors: «Als que comencen els diria que vagin al gra, que no facin marrades, que si volen actuar en tal teatre vagin i ho demanin. Sense por».

1- La idea d’aquesta breu entrevista és intentar fer-nos una idea de com treballa el sector, amb quines condicions es troba la indústria d’aquesta part de la cultura. Això va de pimes i autònoms i per tant d’herois anònims i sacrificats que pugen i baixen barreres. D’ells, pagesos, industrials, taxistes, comerciants… coneixem els problemes. En el vostre cas, on està el «taló d’Aquil·les» de les empreses productores?

Tenim tots els talons d’Aquil·les possibles. D’entrada, el nostre producte mai és el mateix: encara que dominis la tècnica, l’espectacle sempre és nou, diferent de l’anterior, cosa que fa que mai acabis de consolidar un ‘client’. Un teatre, si l’espectacle nou no funciona, no el vol. Després tenim una gran inestabilitat en les programacions; no tots els teatres programen de forma estable. I quant al finançament, nosaltres hem d’avançar la producció (contractar artistes, pagar assajos, dissenyadors de llum, so, etc.), després avançar la representació, i després de tornar els deutes als proveïdors, artistes i bancs, tornar a començar. L’estabilitat en la liquiditat és terrible.

2- Els que ho veiem des de fora tenim la sensació que entre l’èxit, el reconeixement i la popularitat que hi ha darrere d’una obra i el que s’anomena «arribar a final de mes» (de cada mes recordaria jo) hi ha una certa distorsió. Primer et pregunto si és correcta aquesta sensació i si ho és, on hem de posar el focus d’atenció per conèixer els motius?

El pitjor és trepitjar catifes vermelles amb saldos en vermell al banc, que sol passar. La societat coneix els artistes perquè els veu als mitjans sempre contents fent promoció dels espectacles o recollint premis, com si sempre estiguéssim de festa. La realitat, com els estudis realitzats per les associacions professionals del sector demostren, és que en la gran majoria dels casos la mitjana d’ingressos anuals no arriba a mínims dignes. Els motius? L’ecosistema. En els últims 25 anys a Balears s’ha invertit en edificis per a programacions culturals pensant que serien com els poliesportius: fas l’edifici i els clubs faran la resta, i la nostra realitat no és aquesta. No hem creat un ecosistema, una societat acostumada a anar al teatre, que ho tingui com un hàbit. Als municipis on això ha passat sí que es respira teatre i les companyies mitjanes i petites —que són les que hi ha aquí— tenen un recurs per treballar. A Balears hi ha d’haver com a mínim 50 espais escènics que podrien estar en condicions acceptables, programar regularment, crear el seu públic local que pagaria amb gust una entrada moderada, però tenim els espais abandonats, descoordinats, sense programació o amb tanta irregularitat que cada cop és començar de nou. Crec que podria ser el resum.

3- El teatre, com qualsevol activitat sigui o no cultural, necessita el seu mercat. Veus canvis en els gustos o preferències de les generacions que pugen, tant pel que fa al contingut de l’obra com als formats de difusió i distribució? Si els joves llegeixen menys i tot passa per la producció audiovisual… seria un error una obra sobre Andrea Victrix de Llorenç Villalonga i en canvi un èxit una versió teatral de la vida de Rick Deckard de Blade Runner o del jove de Dune. Per parlar del supergènere de la ciència ficció.

Circula un projecte sobre Andrea Víctrix i no ha trobat productora encara. Els referents literaris són més complicats de difondre que els audiovisuals, ara bé, el públic —jove i gran, tots— cal treballar-lo, i molt. Cal anar a buscar-lo, per això és bàsica la tasca dels dinamitzadors locals. No és penjar un cartell i obrir taquilla, és constància, saber entendre cada societat, etc.

4- Què pot fer l’administració per ajudar el sector a fer del teatre una oferta més atractiva o «cuqui» com diria el filòsof Simon May en el seu últim llibre «El poder de lo cuqui»? I les fórmules de suport privat per apuntalar projectes: n’hi ha? Quines? Funcionen?

Coses que crec bastant senzilles. L’administració local, netejar els teatres, dotar-los d’un equipament tècnic bàsic, activar accions de dinamització del públic, programar de manera estable, i fer-ho dues legislatures seguides. Aposto que en cinc anys doblaríem el nombre de municipis amb programació estable i triplicaríem el públic. L’administració insular, ordenar de manera lògica i permanent els instruments que fa trenta anys que existeixen i que mai han acabat de funcionar de forma òptima: ordenar el circuit d’arts escèniques i el suport a la producció. Donar estabilitat i seguretat jurídica a les companyies, que quan arrisques puguis saber si a la piscina hi ha aigua, si només hi ha un pam, o si no n’hi ha. L’administració balear, tornar a donar impuls al Talent IB i altres iniciatives que permetin exportar el talent que tenim. Les companyies hem d’aprendre a acabar millor els espectacles, i sobretot guanyar autoestima. Quant al suport privat, de moment no existeix en la mesura que hauria. Llei de mecenatge, incentius fiscals, etc., fins ara només arriben a la gran indústria mediàtica, no al nostre nivell, encara que ara mateix estem en converses amb inversors privats per a un projecte fantàstic, en uns mesets sabreu cosetes… cuquis.

5- Quan et vas adonar que realment volies ser un «soldat, un peó, un treballador de la cultura»? Hi havia en ment una dedicació plena? Què pots recomanar a aquells que comencen a fer els primers passos? Em vaig adonar massa tard, ja no podia tornar enrere! L’actriu i amiga Lina Mira diu que jo no sóc productor, diu que sóc el que porta la iniciativa. Suposo que és el caràcter de cadascú. El meu em tira sempre cap a estirar el carro, encara que en la meva ment sempre hi ha hagut més por que ímpetu. Als que comencen els diria que vagin al gra, que no facin marrades, que si volen actuar en tal teatre vagin i ho demanin. Sense por.