Extracte del president d’AEPIB, Biel Huguet, en la seva intervenció al Senat

No queda més remei que afrontar el debat sobre el model econòmic de les Balears amb més valentia i rigor del que s’ha fet fins ara. Les dades (precovid) ja eren claríssimes: el model de creixement actual era insostenible, generava moltes desigualtats, i cada cop era menys competitiu. Des de fa 20 anys, «més» (més turistes, més infraestructures, més empreses, més treballadors…) realment ha significat «menys» (menys renda per càpita, menys cohesió, menys equitat, menys classe mitjana, menys qualitat de vida…). Si hem de pensar en la gran majoria, en el bé comú, l’única sortida és aturar aquest «més» i apostar decididament per «millor» (eficiència, innovació, educació, i creació de valor, econòmic, però també social i ambiental).

Durant els últims 60 anys, la major part del valor que ha generat les Balears ha descansat en l’ús intensiu de recursos naturals (el sol i les platges, especialment) i de la nostra excel·lent localització i proximitat amb Europa. A aquests dos ingredients s’hi ha unit una forta inversió en equipaments i instal·lacions turístiques. Però, a partir de l’any 2000, es van començar a detectar ja els símptomes d’esgotament d’aquesta fórmula i, des de llavors, els seus resultats no han fet més que torçar-se, i molt. És evident que s’han fet moltes coses bé des dels anys 50 i 60, però també ho és que no hem sabut o no hem volgut completar aquesta fórmula amb altres ingredients i l’arribada massiva de població (resident i no-resident) ha acabat generant uns problemes que no paren de créixer. No podem continuar més per aquí, la gallina dels ous d’or (com mostren les dades de l’article de la setmana passada) ja no dóna per a més.

En paral·lel a tot aquest gran creixement, més quantitatiu que qualitatiu, hem abandonat la indústria, l’agricultura i la ramaderia quan és ridícul recordar que més i millor indústria és la recepta per a la competitivitat de qualsevol economia avançada, i que l’agricultura i la ramaderia són sectors estratègics sempre (i ara, i a les Balears, encara més). Uns sectors que ara necessiten guanyar molta competitivitat per poder créixer. No tornaran a substituir el sector turisme/serveis, ni falta que fa, però també és important reivindicar que el sector turístic ha de contribuir molt més a aconseguir un major i millor equilibri.

Totes aquestes millores han de venir, en gran mesura, de la mà de la innovació, i en matèria d’innovació, es continua fent molt poc, per falta de voluntat política i per falta de decisió empresarial. Per les dues coses. I encara que la covid ha complicat moltíssim les coses, el problema hi era i continua sent-hi. En els últims anys s’han fet avenços, però queda moltíssim per fer. Moltíssim. L’índex de competitivitat global de les regions de la UE (que amb tant d’encert analitza la Fundació Impulsa) mostra clarament la importància de la innovació, lligada a la preparació tecnològica i a la sofisticació empresarial, per prosperar. També mostra, des de fa temps, la posició de cua en què es manté les Balears i, potser el més important, la tendència a la baixa. Espanya va malament, i nosaltres pitjor.

Permetin-me, per anar acabant, un incís per reivindicar el producte local, perquè significa cultura i identitat, que també vol dir diferenciació en un món globalitzat. I també significa tradició, que és una manera de parlar de coneixement centenari, a més d’empreses molt lligades al territori, que creen ocupació tot l’any, i que no han tingut gairebé cap suport durant dècades.

Per tant, el repte no és només compensar la insularitat, que també, el repte és, sobretot, corregir amb més decisió el model econòmic. És essencial crear més valor afegit en tots els sectors, diversificar l’economia, desenvolupar les indústries emergents apostant per l’economia verda (energia renovable), blava (nàutica recreativa), taronja (creació cultural) i pel producte local, a més d’impulsar els sectors innovadors (que connectin amb la nostra estructura), posar en valor el patrimoni, modernitzar el comerç local, i optimitzar una gestió pública on hi ha massa ineficiències.

Per fer tot això es necessiten d’una banda responsabilitat i valentia política, d’altra empatia i generositat dels diferents sectors econòmics i socials i, finalment, recursos econòmics. Després de molts anys d’immens dèficit fiscal, el 14% i el major del món, segons Guillem López Casasnovas, és evident que el finançament autonòmic és una dada crucial a millorar mentre esperem que pugui ajudar decisivament el miracle que haurien de ser els fons Next Generation.

I acabo: es va crear aquesta Comissió per parlar de l’«Espanya buidada», i de seguida va derivar en l’«Espanya que s’omple», però jo em quedo amb el: «omplir, per fer què?» i el «omplir, fins on?», perquè per fer el dels últims vint anys, millor no omplir, i perquè omplir, a les Balears, té límits (i molta gent considera que ja els hem sobrepassat). Diverses previsions apunten que en uns deu anys serem 200.000 persones més, un altre 15% de creixement. De què viuran aquestes persones? On viuran? Com viuran? I nosaltres?

No podem sortir d’aquesta crisi amb el mateix model amb què hi vam entrar. Costarà, perquè els canvis importants necessiten temps i perquè és un debat molt complex i a moltes bandes, però fer-los és crucial, tenim massa dades negatives i des de fa massa temps, com per continuar amb la mateixa fórmula.

PS: Per cert, l’Ibavi està construint en aquests quatre anys gairebé tant com es va construir en els últims quaranta, i aviat hi haurà 3.000 habitatges de protecció pública. És una de les millors notícies de la legislatura, però són 3.000, i encara que es continuï per aquest camí, no serà suficient per a unes illes en què al 50% de la població li costa arribar a final de mes, o amb 266.000 persones (el 22% del total) en situació o risc de pobresa (amb dades de just abans de la covid). Per exemple. Els reptes són immensos i les solucions també ho han de ser.

*Extracte de la intervenció en la Comissió de

despoblació, repte demogràfic i insularitat del Senat.