Miquel Serra, una dècada com a tècnic de camp d’APAEMA

Intentar aturar el temps no és un ofici fàcil. Miquel Serra ha estat durant més d’una dècada el tècnic de camp d’APAEMA. Ara guarda les eines i se’n va a Inca a recuperar l’emblemàtica llibreria Espirafocs. Xerrem fent un passeig abans d’una de les seves últimes visites com a tècnic. Aquestes entrevistes mensuals tenen la missió impossible de deixar constància, o almenys testimoni, per al futur. Des del present, us emplaço a no perdre l’oportunitat d’anar a la llibreria a plantejar-li en persona dubtes o recomanacions literàries, com si fos l’oracle dels arbres malalts, de les pors vitals. Músic, escriptor, lector i tècnic amb les botes sempre enfangades, devorador incombustible de glans dolços i botifarrons, i enemic resignat de l’avenç tecnològic. Algú que ha aconseguit mantenir la curiositat incorrupta d’un nen salvatge. De cor marró, com tots els cors, però amb el poder de fer que tot sembli lleuger, indolent, fins i tot suportable. No és un ofici fàcil el d’aturar el temps, i ell demostra en cada conversa, per petita que sigui, que s’hi ha dedicat amb èxit tota la vida.

---

Véns de família pagesa?

No. Els meus avis tenien altres oficis. El meu vincle de petit amb el món agrari ve de la professió del meu pare. Era enginyer tècnic agrícola també, i portava la delegació comarcal d’Inca de l’Extensió Agrària. Allò era en un xalet just a la perifèria d’Inca, ja al camp, i no era una oficina a l’ús. Hi havia un hivernacle, galliner, abelles, feien proves de cultius… era molt idíl·lic quan jo el visitava. Molts dissabtes al matí hi anava. Tinc records molt nítids: quedar-me mirant els pòsters d’ocells, les arnes… era molt fàcil d’idealitzar.

Tu has reivindicat molt el paper de l’Extensió Agrària d’aquells anys. Sobretot la feina que feien els tècnics de les oficines comarcals.

Exacte. Tenien una gran vocació de servei al pagès. Estaven molt pendents d’ells i s’adaptaven. No miraven ni horari ni calendari. A més de la feina d’oficina, després desenvolupaven un munt de tasques per les tardes o els caps de setmana, com intentar recuperar varietats locals, dur varietats resistents, baixar a Sóller a recollir esqueixos, acostar-se a veure unes vaques o a veure com li va a aquell que ha tingut un problema. No sé si ho estic explicant bé… era un altre estil de funcionariat, molt conscienciat que la seva feina era donar un servei, ser-hi per als pagesos.

I d’aquí surt el GAE, el Grup d’Agricultura Ecològica. Què recordes d’allò?

Jo devia tenir nou anys quan va sortir el GAE, i també el PRAM, el Patronat de Races Autòctones de Mallorca. Iniciatives pioneres fruit d’aquells anys. Tot el que sé ho he sabut de gran, diguem. Llavors només sabia que el meu pare era tècnic. Al GAE ell era l’únic tècnic; hi havia algun pagès, però sobretot era gent amb inquietuds. Gent inquieta, gairebé contracultural et diria, que havia llegit coses de França, revistes com la Integral d’aquell moment o una que es deia Vida Sana —em sembla—, eren gairebé fanzines autopublicats i amb això anaven fent una posada en comú. Fins i tot van fer uns butlletins del GAE. El meu pare va fer un logo i alguns dibuixos.

Vas tenir sempre clar que volies estudiar per a enginyer o vas tenir altres inquietuds?

És clar, jo de petit vaig idealitzar i romantitzar aquest món. No semblava una feina. També eren els últims moments en què encara hi havia pagesos que podien viure dignament del camp. Veia tot aquell moviment rural i no em vaig plantejar estudiar cap altra cosa.

Parlem de la carrera? O millor no?

(Riu, com si ho haguéssim descobert.) Va ser el primer bany de realitat. Perquè allà d’agricultura eco no te’n parlen en cap moment! I tot aquest món rural, aquest caràcter més pintoresc, més de terra, cultural, tot això desapareix. Números, produccions… et trobes estudiant una carrera a l’ús. I està bé, eh, és una bona carrera, no és que m’enganyés tampoc.

Crec que això, en el teu llibre de relats, ho descrius en algun moment com «aquell caràcter màgic de l’entorn quotidià».

És el que en realitat no tornes a trobar mai més. És la visió de quan ets petit. Suposo que un xaval quan anava a la fàbrica de sabates del seu pare devia tenir la mateixa sensació. Veus les coses amb una llum diferent. I jo la recordo molt, aquesta sensació i aquesta llum. És una cosa com d’esperança. Que és molt indicat i precís el que s’està fent allà. Que té una raó ulterior. Les coses han arribat allà per algun motiu que té tot el sentit del món per a tu. I allò t’omple d’esperança. D’aquella alegria de viure.

I l’entrada al món laboral com a tècnic com va ser?

Aquí vénen les grans decepcions. Vaig fer de tècnic comercial i de tècnic en una empresa de producció d’hortalissa a la bèstia, quan encara no hi havia cap precaució respecte a l’ús de fitosanitaris. Va ser un moment dur. Arribava a les nits fet pols, escoltant Radiohead trist, i sortia tots els caps de setmana. Pensava que m’havia equivocat. Que allò que jo creia que era l’agricultura en realitat era una agricultura forçada, una agricultura impersonal. No vaig fer vincles amb ningú. Vaig estar molt desemparat al principi.

No tenies ningú que et consolés dins del sector.

No. I alhora tenia la gran ombra del meu pare que, com que havia mort jove i sent una persona tan dinàmica, encara era molt recordat. D’una banda, m’agradava molt que em parlessin d’ell i que el recordessin. De fet, hi havia gent que me’l mencionava sense saber que jo era fill seu. Però, d’altra banda, sentia que no estava preparat per a res. El sector pot ser una mica cruel, també. Surts de la carrera amb quatre nocions i vas a donar directrius a algú que pot portar tota la vida practicant un ofici.

I com vas sortir d’aquí?

Vaig tenir la sort de conèixer Tomeu Melis, que va ser el meu primer mentor, i d’entrar en una OPFH que es deia Tramuntana. Estant allà, ell em va convèncer de fer el màster d’agricultura eco que va organitzar Jaume Vadell. Aquí va ser on va canviar tot a millor. Vaig conèixer Aina Calafat, el CBPAE, tots els que feien agricultura eco a Mallorca i molts professors de fora. Allò estava molt ben organitzat. Vaig gaudir molt i se’m van obrir unes perspectives laborals molt diferents.

Com van ser els teus anys d’inspector al CBPAE?

Em va servir molt per entendre com funcionava el camp, els pagesos, les terminologies de dins del camp, els calendaris, etc. Intentava recopilar el màxim d’informació sense que es notés massa, perquè havia de ser un tècnic que sabés veure quan l’intenten enganyar. Vaig estar cinc anys. Ho vaig deixar per anar-me’n a viure a França per amor. Després vaig estar per Sud-amèrica i vaig tornar amb la idea de les maduixes.

Com va ser aquella època de productor de maduixes ecològiques?

No sé com de condemnat estava al fracàs. Perquè si ningú més ho feia, era per algun motiu. Però el primer any realment va ser bo. No era difícil, estava molt bona, era el primer que la feia en eco i comercialment era imbatible. Per tant, va ser una sorpresa molt bona. Què va passar? La inversió del primer any pensava que es podia estirar per al segon, i no. La terra era molt tancada. Cada any ho has de desmuntar i tornar a muntar tot. Ho vaig fer durant tres anys.

La teva figura com a músic encara està associada a les maduixes; existeix aquell mite que ets un pagès mig ermità que fa música.

En aquell moment era així: la banda acabava de néixer i ho compaginava. Suposo que d’aquelles primeres entrevistes aquesta descripció encara perdura.

I de les maduixes vas passar ja a APAEMA?

El segon any de maduixes, Nofre Fullana em va oferir una feina molt puntual d’assessorament per a socis joves d’APAEMA. Ara recordo que, estant a França, em va enviar un mail explicant-me que havia muntat la seva primera Diada d’Agricultura Eco i que havia suat tinta xinesa!

Abans d’entrar a APAEMA, parlem de música.

Era una cosa que volia fer, però de la qual no podia arribar a viure. D’això n’he estat sempre molt mentalitzat. La banda la vam muntar quan vaig tornar de Sud-amèrica. Va ser com un moment de ruptura amb tot, anar-me’n allà, i vaig tornar amb molta cosa per arrencar. Un disc i la intenció d’aconseguir certa repercussió. Ens ho vam prendre força seriosament. Dèiem que sí a tots els concerts que ens sortien per la península. Llavors va passar que al tercer any de maduixes jo portava aquests tres fronts i vaig haver de triar què deixava de fer. APAEMA tenia més projectes i més hores de feina, les maduixes per motius de terra no acabaven de funcionar, i la banda em donava moltes alegries.

Ara sí. Com has vist evolucionar el sector en els 13 anys que has treballat a APAEMA?

Crec que sempre l’he vist tocat. Quan vaig tornar a Mallorca després d’anar-me’n a França vaig tenir la sensació que el sector estava una mica cansat de si mateix, en hores baixes. Veig que una part important de la gent nova té un altre ofici al matí i que amb aquells diners pot muntar un celler o alguna cosa més elaborada on invertir. Però l’origen d’aquells diners no és agrari. És veritat que hi ha els qui es van reconvertir i el seu origen és eminentment agrari. Queda poca gent que visqui amb el convenciment que això ha de ser rendible per si mateix. I em fa una pena a l’ànima dir això. Ara bé, APAEMA ha estat un revulsiu molt eficaç per revertir aquesta tendència, per incentivar nous pagesos, per oferir noves oportunitats laborals, per ampliar al màxim el mercat, per conscienciar la gent, per fer que l’agricultura eco estigui a la boca de tothom.

Han estat anys difícils per al camp.

Sí. Tant de bo el món agrari pogués sostenir-se per si mateix, sense haver d’invertir tanta energia en el tema de la burocràcia. Tant de bo. Però la realitat no és aquesta. Hi ha un tema de fisonomia també. El paisatge agrari ha canviat molt. Abans predominaven finques extensives amb ametllers i ovelles. Avui, entre els mals preus, l’envelliment, l’estocada de la xylella i el poc consum de xai, doncs s’ha notat.

Estem en un canvi de paradigma per al sector, llavors?

No sé quines seran les transformacions paisatgístiques del camp. I això m’ha pesat una mica. Pesa perquè forma part d’aquell ideari que jo tenia de petit, que un podia viure amb quarterades d’ametllers i ovelles, i ara no. I això, que era la base, no ha funcionat per motius de mercat; diguem que ha descol·locat. Ara l’agricultura tradicional de Mallorca, la de secà, ja no funciona. Hi ha gent que ha pogut seguir gràcies a infraestructures i maquinària amortitzades, però començar de zero és complicat. Malgrat les ajudes, als joves els costa molt assumir aquest ofici per les dificultats que es troben. Crec que això ha estat el més dur de veure.

Vinga, ja he escrit a l’entradeta que te’n vas. Si t’has de posar sentimental, és ara. Què ha significat APAEMA per a tu?

M’ha reconciliat amb la idea més romàntica que tenia de petit del sector, APAEMA! A través de la formació que oferim vaig entrar en contacte amb molta gent que em va ensenyar: Jesús Quintano, Andreu Vila, Borja Camí, Carlos Lacasta… Gent que va arribar en un bon moment, en què jo estava molt permeable, necessitava formar-me. I això va fer que dins d’APAEMA em sentís còmode, segur, i pogués abastar moltes àrees. I aquesta és la feina ideal, perquè no t’avorreixes. Això sí, APAEMA és un espai autofinançat, amb totes les tensions que això genera. Però com a lloc d’aprenentatge laboral ha estat insuperable.

Només puc parlar dels teus últims cinc anys, que és el temps que hem compartit. Però com que tu no ho diràs, ho dic jo. Crec que moltes coses que valoren els socis són resultat d’una manera d’atendre. Tu has volgut reconstruir aquesta manera d’entendre l’ofici, aquella vocació de sector que comentaves que tenia la generació del teu pare.

Era una cosa que pensava que APAEMA havia de tenir: que nosaltres no havíem de donar l’aspecte de ser uns oficinistes ni uns funcionaris, i que sempre havíem de donar una resposta, que sempre havíem de donar una solució, encara que no la sabéssim. Crec que això també és una cosa que ha caracteritzat APAEMA respecte als altres sindicats, o a la mateixa conselleria: que nosaltres sempre hem atès. I a més és el que ho fa tan divertit i entretingut. No saps la quantitat de propostes que hem escoltat que han acabat configurant qui som.

Creus que això ja forma part de la identitat de l’associació?

Home, és clar que sí!

Miquel, la idea que m’he fet de tu aquests anys —i que estic intentant treure a l’entrevista sense gaire èxit— és la d’algú profundament connectat amb el camp, capaç de captar i transmetre aquella màgia que sovint passa desapercebuda. A mi, almenys, m’has encomanat aquest entusiasme. De fet, en el relat Cooperativa, del teu últim llibre, narres aquella aparent normalitat absorbent. Enfilat a les bales de palla ens assenyales espantaocells: «heu vist això?». No crec que vagis pel sector amb una mirada innocent ni infantil; més aviat sembles un antropòleg buscant les restes d’una civilització perduda. Amb una curiositat que perdem els mortals quan ens fem grans. Les coses que destaques quan tornes de les visites van sempre per aquí. Recordo aquell dia que ens vas enviar una foto d’un peix dins d’un pot de vidre penjat d’un arbre… ajuda’m a explicar-ho, si us plau (riem).

Un dia que estava fent una visita em vaig trobar dos que caçaven conills amb fures. I anava amb aquella idea de, ostres!, una pràctica antiga i encara està una mica activa segons on. Sí, sempre m’he fixat en aquestes coses, en aquell aspecte més cultural, més antropològic, com tu dius, o millor, més «pop» del món agrari. També per acostar-lo a la gent que envolta APAEMA, perquè no tothom té l’ofici ni coneix gaire el camp. Almenys amb coses d’aquestes l’atreus cap a l’entitat.

Això era! Al final ho aconseguirem explicar, Miquel. Tu has defensat moltes vegades que APAEMA havia de ser una figura pop.

És això: destacar aquells elements que donen idiosincràsia a l’activitat, aterrar això. Per exemple, el mobiliari que tenen els pagesos a casa seva, aquell costum de portar sempre papers escrits a mà, barrejats amb bitllets, amb alguna recepta a la butxaca, el tracte amb els funcionaris… Ai! No sé si ho sabré explicar, Tomeu.

Sí, ja gairebé ho tenim.

És un món molt ric, perquè està ple d’elements, de supersticions, de manies, de gent estranya, de personatges súper variats, i això li dóna molt contingut. I si ho mires des d’aquell punt de vista, com si estiguessis llegint una crònica periodística d’un moviment, donaria moltíssim joc. I aquí ho aterro amb el tema de l’agricultura pop, que és… llegir el camp des d’aquell punt de vista, com si fos un relat d’aquells periodistes nord-americans de finals dels anys 60. Durant un temps vaig tenir una secció d’agricultura a la revista Cent per cent i tenia un parell d’articles que es deien Agricultura Pop 1, 2, etc., i allà em posava a narrar un dia normal al camp. I donava moltíssim joc.

Deu ser dels pocs oficis que depenen tant de la naturalesa; les possibilitats que t’ofereix un dia al camp sembla que no depenen de tu, no? Com que estàs a mercè dels elements.

Les possibilitats són molt àmplies en comparació amb qualsevol altre sector. Això és així. I li dóna moltíssima riquesa. I dependrà molt de la teva manera d’interpretar-ho trobar-li més o menys gràcia.

És clar, depèn molt de la mirada de cadascú. Un altre pot veure-ho com una qüestió desesperada i trista.

Que és la típica que té tothom. Però jo crec que té molta gràcia aplicar aquesta perspectiva. I és una cosa que no escoltes gaire. I, en canvi, enganxa molt més la gent.

Ara hem arribat al que és l’agricultura pop.

Sí.

És girar l’opinió trista i desemparada que té tothom per una…

Hi ha dues o tres opinions imperants. Si ets capaç, ho has de veure també des d’un angle de riquesa, de veritat, de quotidianitat, d’un ofici que et dóna moltíssim joc.

Per acabar, a tothom li fem la mateixa pregunta.

En els últims anys hem vist que APAEMA s’ha convertit en un referent a la península. A tothom li dic el mateix: el que s’ha fet aquí seria exportable a qualsevol comunitat autònoma. Però no s’està fent. Per què? Perquè aquí hi ha estat en Nofre, que ha tingut una capacitat de gestió anormal, que no és habitual. Algú amb aquella capacitat es fica en una empresa de l’Ibex 35. I aquí tenim en Nofre, que el que ha fet ha estat reviure el sector. Trobar aquella figura no és senzill. Aquí a Mallorca hem tingut la sort de comptar amb gent com Jaume Vadell, que muntava aquell màster; amb Aina Calafat, que va tirar del consell regulador; i després amb tot l’equip que s’ha format al voltant. Aquí ja intervinc jo, Jero Jaume, tu, Tomeu, Marta a S’Obrador, i tots els que han vingut darrere.

Què creus que trobaràs a faltar d’aquesta etapa?

Trobaré a faltar la diversitat, i trobaré a faltar això: que ara estem aquí al camp i d’aquí a dues hores estem en un altre camp i d’aquí a tres estem a l’oficina amb vosaltres posant el fil musical.

I cap a on te’n vas?

Amb un parell d’amics hem agafat una llibreria emblemàtica d’Inca, l’Espirafocs. Deixo una feina ideal. Però el món cultural, el món dels llibres sobretot, també fa molts anys que m’atrau. Era el moment. I amb amics sempre ve de gust. Era ara o mai. També tornem a aquelles reminiscències antigues: l’Espirafocs és la primera llibreria on vaig comprar llibres i còmics quan tenia 10 anys. La nostra casa estava enganxada. La propietària encara recorda la nostra família. Tornem a partir, certament, d’una imatge bucòlica (riem) i ja veurem quina és la realitat.