ARTICLE a El Económico de Jordi Mora. Debats de fi de legislatura

En la recta final d’aquesta legislatura és el millor moment perquè tots els actors treguin les seves conclusions de com han anat aquests quatre anys i projectin les seves propostes de cara als propers quatre anys. Dic els propers quatre perquè és així com es mou la classe política ja que l’empresarial necessita més perspectiva per consolidar projectes i validar iniciatives, però acceptem aquestes regles del joc per «imperatiu democràtic».

Un dels punts que objectivament no mereix discussió ha estat el de recuperar les xifres de turistes que venien abans de la pandèmia i com les xifres són les xifres no entrarem a discutir aquests bons resultats. Però tot aniria sobre rodes si no fos perquè el debat que vam iniciar en el seu moment va ser sobre quins són els aspectes que més perjudiquen una destinació turística com la nostra i entre les conclusions a què vam arribar tots junts hi havia la massificació. Calia replantejar el nombre de visitants i iniciar el debat de la qualitat per damunt de la quantitat. Al nostre entendre això no es pot fer d’un dia per l’altre, cal estudiar quin serà el full de ruta perquè res sigui traumàtic, però tant si com no el debat ha de ser més profund, més concret i executar amb fermesa determinades iniciatives que donin a entendre que aquest model és insostenible. L’opinió no és personal sinó que ve avalada per diferents organismes, però per citar citaré el propi, el que fem a PIMEM.

El sisè estudi turístic fet per la patronal i elaborat per les empreses Roiback, Fideltur, Dingus i Processing Smart va mostrar les dues cares de la mateixa moneda: el debat sobre la necessària sostenibilitat de la nostra destinació i les bones xifres d’ocupació de 2022.

Sobre la sostenibilitat les empreses que van participar en aquest estudi van coincidir que es fa indispensable començar i com més aviat millor, el viatge cap a una oferta basada en la responsabilitat en l’ús dels recursos. Així l’informe incideix a crear un marc de desenvolupament estratègic en l’ús de les energies renovables i una gestió òptima dels recursos. Un segon aspecte que cita aquest informe fa referència a la creació d’un segell de qualitat mediambiental com a element diferenciador en els sistemes de reserves de tot tipus de serveis. Un altre punt que destaca l’informe i, relacionat amb la sostenibilitat, fa referència al desenvolupament i promoció del producte local com a clau per fidelitzar el client i enfortir sectors tan importants com el primari. En aquest sentit s’assegura que els passos donats per incorporar iniciatives culturals, incorporar el producte local són «tímids passos» que no han estat exempts de polèmica i de molt debat.

Ja fora d’aquest informe podem posar un exemple real i recent. Parlem dels punts de càrrega per als cotxes elèctrics. Més enllà dels usuaris tenim una indústria de serveis que cada temporada es fa notar i és indispensable per als turistes, els cotxes de lloguer. Sabem, perquè així ens ho fan arribar els nostres empresaris, que entre el desig i les obligacions administratives de veure circular cotxes elèctrics i la capacitat que aquests tenen per poder-se carregar a qualsevol lloc de Mallorca pateix un desajust que a dia d’avui ho fa inviable. Com ens han comentat empresaris «ens tornen les claus, no els volen perquè no poden carregar». Un exemple que el futur o s’escriurà de manera sincronitzada entre el voler i el poder o simplement no serà.

Per tancar el tema turístic dir que tots podem treure les nostres conclusions, però per als més escèptics sobre què funciona i què falla n’hi haurà prou d’esperar uns mesos per veure com superem els límits de la nostra oferta turística entre ara ja sí, crítiques dels mateixos hotelers, ciutadans i turistes que se sumen al discurs de la saturació. Per tant, si bé el debat polític ha anat pel canvi de model els empresaris troben a faltar iniciatives concretes que apuntin al «menys és més». A PIMEM hi ha sectors que han argumentat a la perfecció, amb dades i molt criteri (fruit de la seva experiència) que el model necessita un cop de timó.

Un segon debat que creiem que ha quedat restringit i mancat de continuïtat ha estat l’aposta per donar suport a la diversificació econòmica. Si bé és cert que la indústria ha pujat un 23% des de 2018 i segons dades del mateix Govern, hem trobat a faltar coordinació en àrees tan importants com la innovació. Han estat quatre anys perduts per fer un pas no només amb les ajudes directes a les pimes sinó de centrar aquesta imprescindible àrea de progrés com un element gestionat des d’una sola direcció general i els funcionaris que facin falta per assessorar i sobretot no deixar perdre cap diner provinent de Madrid. El debat polític ha tingut llums i ombres, però el debat empresarial ha estat molt clar; ha faltat coratge i determinació per posar la innovació com a element transversal i prioritari per a les pimes.

Dins el sector secundari voldria referir-me a un segon aspecte; el sòl industrial. Els empresaris de PIMEM demanen més sòl per a la seva activitat. Això que sembla un tòpic pot acabar sent un dels motius de tancament o de deixar Mallorca per no poder dur a terme la seva activitat. El missatge és que ara que vénen moments de promeses electorals, el sòl dedicat a les empreses sigui tingut en compte de la mateixa manera que es tenen en compte determinats ordenaments territorials per a ús turístic. El debat ha d’anar sobre què es necessita municipi per municipi i entendre la inversió industrial local com a garantia d’equilibri demogràfic, descentralització respecte a Palma i un apuntalament de la diversificació econòmica.

Dues peticions que m’han fet arribar per part del sector i que diria extensibles a moltes altres sectorials són: l’agilització burocràtica i la manca de personal qualificat. De la primera es podria parlar obertament en un article exclusiu, però on sí que m’agradaria fer èmfasi és en la necessitat de personal qualificat.

La manca de joves preparats per desenvolupar determinades feines, si bé és cert que no és exclusiu del sector industrial, cal dir que existeix necessitat d’una formació molt específica per ocupar determinats llocs de treball en indústria. La nàutica, els prats, la indústria agroalimentària, construcció només són alguns exemples de sectors que veuen com no poden absorbir tot el que podrien per aquesta manca de personal qualificat. Això també arriba a la restauració, l’hostaleria o determinats comerços on l’ús dels idiomes és imprescindible, a perruqueries o esteticistes aquestes últimes immerses en una crida perquè els i les professionals es certifiquin per al correcte ús de màquines electroestètiques i després de ser ja obligatori a nivell europeu.

És en aquest sentit que des de PIMEM creiem que el primer pas s’ha donat i s’ha donat bé; reconèixer el problema i obrir portes i finestres en el món de la Formació Professional. Potser arribem una mica tard per a les exigències de les empreses, pot ser i com sempre, el mercat va més de pressa i els reptes són més grans i immediats fent impossible cobrir els llocs de treball que en moltes ocasions són imprescindibles per a la viabilitat empresarial. La crítica, per tant, s’ha de contextualitzar en el temps i recordar a les administracions que hem de continuar treballant amb les demandes de mà d’obra no només de present sinó de futur. No seria descabellat demanar un gran pacte en innovació i formació per fer front al repte del sector industrial, però també de serveis aquest últim subdividit en tantes àrees que seria impossible anomenar-les en aquest moment.

Un dels col·lectius que també ha tingut un protagonisme molt important al llarg d’aquests quatre anys han estat els autònoms i els transportistes. Els primers han expressat una satisfacció per l’esforç fet pel Govern central i autonòmic. Per primera vegada es reconeix el perfil de l’autònom, però novament Madrid falla amb els autònoms de temporada. El Govern d’aquí hauria d’haver pressionat més per reconèixer la figura d’un treballador que pel nostre model econòmic és indispensable i malauradament ha estat invisible.

En el transport de mercaderies la cosa també ha anat de freda i calenta. El pas en les ajudes ha estat qualificat de pioner, però petit i no va arribar a tots. Hem de prendre nota i recordar una vegada més que són les pimes i els autònoms i que sovint són els oblidats per comoditat i per manca de pes. El taxi, com a transport específic i de molt pes a Mallorca, reconeix l’esforç del Govern per protegir-lo com a servei públic, però com en altres sectors, la lentitud i l’excés de burocràcia fan perdre el temps que els empresaris no tenen.

El debat sobre el sector primari ha necessitat més hores de les que ens podem imaginar i no és un fet estrany si analitzem l’impacte territorial que té i les conseqüències per a una societat que deixa de tenir uns productors directes dins el seu propi territori. PIMEM compta per sort amb empreses punteres i una associació molt activa. Les conclusions a què s’arriba després de més d’un debat és que el sector demana respecte i més implicació per part dels poders públics. Respecte sobre com es gestiona el territori, com s’ha d’explicar que la terra no pot ser un discurs permanent d’especulació urbanística o recentment per a instal·lació de parcs fotovoltaics. No, el debat dels nostres empresaris ha anat per abocar els esforços a protegir la terra per a la producció agrícola i ramadera, incentivar la iniciativa empresarial per garantir un relleu generacional i facilitar al màxim la gestió del camp en tots els nivells administratius. El debat polític segur que ha vingut carregat de bones intencions i execucions força bones, però del debat empresarial que ha planejat sobre la Federació és que les amenaces de futur no s’han dissipat i al contrari, sembla que en sorgeixen de noves. Demanem que es facin polítiques que impulsin de veritat l’agricultura ecològica com a element estratègic tal com estableix la llei agrària de les Illes Balears.

Voldria acabar aquest escrit recordant l’assignatura pendent d’aquesta terra i que em consta que s’hi està treballant, però per la urgència i els desenganys que històricament hem patit ens obliga a no fiar-nos fins que el sac estigui ben fermat. Parlem de l’execució del REIB i acabar d’una vegada per totes amb la més abusiva i injusta discriminació que pateix Mallorca i les Balears. A la reivindicació d’un REIB voldríem afegir la incorporació d’un IVA reduït i sortir d’aquesta trista excepció de ser l’únic territori no peninsular sense un tractament diferenciat i que tant efecte té en el seu teixit empresarial.

En definitiva, el debat polític està servit i és el millor que tenen les democràcies, poder conèixer propostes i programes i que els ciutadans votin. PIMEM demana no ajornar mesures, nodrir els debats amb propostes realistes i executables en els quatre anys vinents. La patronal és conscient que els canvis no arribaran d’avui per demà, però avisa que s’arriba tard en alguns fronts que poden hipotecar el futur econòmic de Mallorca.

Una oferta més sostenible, un suport al producte local, una formació més adequada a les necessitats del nostre mercat laboral, la innovació com a eix transversal, una administració més resolutiva i un reconeixement de l’Estat al fet insular en tots els seus mecanismes habilitats a la Constitució seria el resum que faríem de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta.