Dia Mundial del Consumidor: gairebé 2 kg de cada 16 de compra són envasos d’un sol ús

Una anàlisi de l’entitat REZERO, col·laboradora de PIMEM per a temes relacionats amb residus i sostenibilitat, assegura que cada vegada més persones aspiren a poder satisfer les seves necessitats sense endur-se residus a casa. Les noves normatives avancen en aquest sentit, però, a la pràctica, es mantenen les dificultats per esquivar els residus

La crisi ecològica té moltes cares i la dels residus cada vegada és més visible als ulls de la ciutadania. Creix així la preocupació de la gent per evitar endur-se a casa envasos i embolcalls d’un sol ús, i no només pels efectes en el medi, també pels riscos per a la salut. Segons un estudi d’àmbit europeu, 2 de cada tres persones creuen que els seus hàbits de consum afecten negativament el medi i més de 4 de cada 5 enquestats (85%) es van preocupar per l’impacte sobre la seva salut dels productes químics presents en els productes quotidians.

Però qui vol fer un consum responsable encara topa amb moltes barreres. El 15M, Dia Mundial de les persones consumidores, és un bon pretext per tornar-ho a denunciar. Per exemple, una anàlisi feta per REZERO de la cistella bàsica de la compra mostra que l’excés d’envàs encara és molt present als comerços, que el plàstic és el material més usat en envasos i que les opcions reutilitzables són pràcticament inexistents. D’una compra amb 16 quilos de productes estàndard, gairebé 2 quilos corresponen a envasos d’un sol ús, la gran majoria, superflus.

Les lleis emparen el dret a consumir sense residus?

Fa temps que les normatives estableixen mesures per limitar aquest malbaratament de recursos i el problema de residus que comporta. Això s’hauria d’haver traduït en més possibilitats per fer la compra sense haver de carregar amb el pes, real i metafòric, dels envasos d’un sol ús.

Però el desencaix entre els titulars dels mitjans quan s’aproven aquestes lleis i el que es troba la persona consumidora quan trepitja un supermercat és abismal. Això es deu a diversos motius. Per començar, els objectius quantitatius previstos en les normatives sovint són massa sensibles als interessos de la indústria. I també poc ambiciosos si tenim en compte la urgència de la situació. És a dir, es posen límits, però, encara que s’apliquin, no es noten perquè en alguns casos són pràcticament anecdòtics. Alhora, les mateixes normes contemplen períodes d’aplicació molt generosos amb les empreses. Aquestes acaben dilatant la introducció de les mesures tant com poden. Sense oblidar que les mateixes normatives passen per processos llarguíssims d’aprovació i desenvolupament.

El cas de la normativa europea d’envasos

Per exemple, la setmana passada La Vanguardia es feia ressò de l’acord polític provisional entre el Consell i el Parlament Europeu per aprovar el reglament d’envasos. Algunes de les mesures que contempla el text normatiu són: la prohibició, a partir de gener del 2030!, d’alguns envasos de plàstic d’un sol ús, com ara els de fruites i verdures; la reducció gradual d’envasos, per arribar a tenir-ne un 15% menys el 2040; l’objectiu que un 10% dels envasos siguin reutilitzables el 2030, tot i que els estats podran concedir moratòries de 5 anys més.

Retards en l’aplicació de la llei de residus espanyola

Pel que fa a la llei espanyola, com denuncia el col·lectiu #LeydeResiduosYA, del qual REZERO forma part: «És el moment que el Ministeri vetlli per complir la Llei de Residus que la mateixa administració va publicar l’abril de 2022. Si no es compleixen els objectius marcats en el text, alguns fites per a la gestió de residus a Espanya perillen, com la presència d’envasos reutilitzables als supermercats o el Sistema de Dipòsit, que tan bé funciona en altres països». En l’àmbit català, passen els anys i continuem sense la nova llei de residus. Estem davant d’un retard inexplicable i inadmissible.