Les Nacions Unides van declarar el 30 de març com a Dia Internacional del Residu Zero i enguany se celebra per primera vegada.

La declaració és una ocasió per recordar les claus per assolir l’objectiu de residu zero i assenyalar les falses solucions al problema del malbaratament de recursos.

—-

L’any passat, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar per unanimitat declarar el 30 de març com a Dia Mundial del Residu Zero. Turquia, amb altres 105 països, havia presentat la resolució que instava a fer-ho.

És clar que per a Rezero i totes les entitats que fa anys que treballen en la prevenció de residus i l’ús eficient dels recursos, la celebració pot ser un altaveu del seu missatge. Però també existeix l’amenaça que el concepte residu zero, a mesura que circuli per altes tribunes, vagi buidant-se de contingut i acabi associant-se a netejes del fons marí, fabricació de bioplàstics i reciclatge d’ampolles de PVC.

Residuo cero: un horizonte exigente

El primer reto para las entidades, pues, es blindar la definición de residuo cero. Un futuro sin residuos es un propósito que todos pueden asumir como propio. Ahora bien, no todos los caminos llevan al residuo cero.

El cas és que el residu zero no apel·la a com es gestionen els residus, sinó que apunta a reduir l’ús dels recursos i fer un ús també més eficient d’aquests.

En l’article amb el qual les Nacions Unides presenten el Dia Internacional del Residu Zero afirmen que «la humanitat genera uns 2.240 milions de tones de residus sòlids municipals anuals, dels quals només el 55% es gestiona en instal·lacions controlades». L’objectiu de residu zero no aspira a convertir aquest 55% en un 100%. L’objectiu de residu zero apunta directament als 2.240 milions de tones.

Segons la definició adoptada per l’Aliança Internacional Residu Zero, residu zero significa «la conservació de tots els recursos mitjançant la producció, el consum, la reutilització i la recuperació responsable de productes, envasos i materials, sense cremes ni abocaments —a terra, aigua o aire— que amenacin el medi ambient o la salut humana».

És a dir, perquè el residu zero sigui una realitat, cal identificar les causes de l’actual continu malbaratament de recursos i combatre-les. I això requereix repensar a fons la manera de produir, distribuir i consumir. L’objectiu és molt més que desvincular l’activitat econòmica de la destrucció mediambiental. L’objectiu és crear relacions ecosistèmiques que preservin el valor i l’energia dels recursos i que alhora permetin que la societat prosperi. I és clar que prosperar no té res a veure amb el creixement del PIB, un indicador econòmic que poc serveix per mesurar el benestar social, l’equilibri ecològic i les possibilitats de supervivència de les generacions futures.