Xavier Moratinos (APAEMA): «Els cerealistes tindrem futur si teixim comunitat»

Per a molts pagesos, treballar la terra és una forma més d’amor a les seves arrels, al seu lloc al món. Xavier Moratinos és un cerealista de Sant Joan i n’és un bon exemple. Va agafar les terres de la família per tenir-les vives, actives. Com molts de la seva generació, va compaginar durant anys la seva professió amb tardes i caps de setmana de treball al camp. Ara, ja jubilat després d’una vida de mestre/pagès, la seva principal dedicació és obtenir farina neta. Neta de productes químics de síntesi i d’enganys per al consumidor. Les varietats locals són més que llavors per a ell: són tradició, cultura, identitat. Vam parlar del seu projecte durant una treva de les pluges de gener.

---

Quin és el teu vincle amb la terra? Et ve de família?

Sí. No érem pagesos, però bé, des d’abans dels meus avis ja teníem aquí i allà un parell de finques petites. I és clar, el temps passa i es van anar descuidant. Jo era mestre d’escola, encara que ara ja estic jubilat. Però fa uns vint-i-cinc anys que duc una mica les terres de la família. Sobretot per veure-ho cuidat i per mantenir-ho.

Quins conreus fas?

Teníem ametllers, garrovers i alguna finca de cereals. Ara els ametllers es moren i només pots treure’n la llenya, molta. Em dedico només al cereal. Vaig començar amb el blat xeixa, que és una llavor molt estable. I així com el blat mort o el florenci pot ser que els hagis d’anar seleccionant més perquè es van degradant, de blat xeixa fa vint-i-pico d’anys que sembro sempre la meva pròpia llavor. He fet algunes proves amb altres blats antics, però fins enguany no havia afegit una varietat més.

Quina?

He sembrat blat barba, que sí que és un blat clarament identificable. He fet un parell d’entrevistes a pagesos de la zona i em van comentar que antigament era un blat que s’utilitzava per a pa, fins i tot més que el xeixa, que es feia servir habitualment per a altres preparacions. Encara que jo, com molta gent, faig pa amb farina de xeixa i m’agrada molt, tradicionalment no era el més habitual.

Segurament feien pa amb el que tenien… Hi ha gent que explica que fer barreges de farines era el més comú, oi?

Sí. De fet, jo crec que és una bona idea això de barrejar. Una vegada vam anar a parlar amb Gomila, el fariner de Montuïri, i ens ho explicava. El forner li deia «a aquesta li falta una mica de força», doncs afegia una mica més d’aquella, o «el sabor no acaba de convèncer-me», doncs una mica més d’aquella altra. En el fons, això és el que ens ha portat als blats moderns. Aquelles farines que donaven millor resultat, pel que fa a aspecte i rendiment, eren les que feien els pans que el client triava més i el forner demanava allò al moliner, i aquest li deia al pagès que en sembrés més. I així el canvi ha estat imparable. Per això, moltes farines que en el seu moment es consideraven de força, ara un forner et dirà que no en tenen tanta. Per això aquestes varietats són més digestibles, perquè tenen menys gluten.

Tu has fet algunes entrevistes als pagesos més grans. D’on et sorgeix aquest interès?

Sóc de l’opinió que, a part de les llavors, cal mantenir també la cultura que hi ha al darrere. Quin blat sembràveu, com el sembràveu, quan donava, quines tècniques fèieu servir o com feien la farina, com el pastaven, etc. Són preguntes poderoses. Si només tens la llavor i no saps res de tota la resta, et falta una part important. Si guardes les llavors en un banc, passats dos-cents anys necessitaràs aquesta informació. I bé, hauré gravat tres o quatre pagesos grans.

I què en faràs, d’això?

Doncs hi ha altra gent que també ha fet o fa aquesta tasca. Seria interessant veure com ho podem agrupar. És clar, jo ara ho tinc en uns discos, però caldria depurar-ho una mica i treure’n el més rellevant per difondre-ho, perquè si no és com una llavor que guardes. Si no la sembres, tard o d’hora aquesta llavor es perdrà. I és veritat que hi ha moltes coses que ja hem perdut. Queda poca gent que et pugui donar detalls.

Personalment, què has tret d’aquestes entrevistes? O què has après?

Ho he fet perquè trobava que falta una mica tot això, que aquesta cultura fos més pública. També és veritat que m’agrada parlar amb la gent gran. Et mostren amb goig les eines, el forn… Crec que és un reconeixement cap a ells. Escoltar per mantenir, per aprendre, i perquè un dia també t’escoltin a tu, potser també és una mica això. He après que al final no és que tinguessin amor per una llavor. No eren gaire romàntics els pagesos d’aquí. Més que romanticisme era supervivència. El que volien era mantenir la família, viure’n i no haver d’anar-se’n a Amèrica. Però bé, al final això sí que va generar un amor a la terra i al lloc que sí que transmeten.

D’on surt el nom del teu projecte, Blat net?

És una mica aquesta preocupació ecològica de veure que cada dia anem a pitjor i que hem de fer alguna cosa. Quan tu compres un quilo de farina ecològica de quilòmetre zero, compres també una participació, una ajuda a aquest projecte comú de salvar el món, que duu molt mala mar. L’agricultura eco no és només perquè té millor sabor, o perquè l’avi ho feia, no. És una lluita que entre tots hem d’intentar guanyar, perquè si no, malament.

Per tant, en quin moment vas decidir fer la producció en eco?

Jo vaig començar amb un tractor vell als anys 90 i mai no hi he tirat res. Ni herbicides ni adobs químics, res. Les finques estan netes de tot això. Al blat només li hem fet tractaments de coure, i són uns pocs grams en total per nou quarterades aprox. Poquíssim si ho comparem amb el que es fa servir a la vinya, per exemple. I això ho fem per prevenir la càrie, que és un fong. Mai no n’he tingut, però si el agafes no en volen el gra ni els animals.

D’on et neix aquesta sensibilitat ecologista?

De jove, la llengua, el país, l’ecologia… tot això era indivisible. Els nostres referents eren els joves del 68. Aquí a Sant Joan hi havia un grupet potent, més gran. Quan nosaltres teníem quinze anys, el 75, ells ja havien vingut de la universitat, de Barcelona, i a la plaça del poble explicaven batalletes i parlàvem. D’alguna manera ens van inocular aquest virus, aquesta preocupació. Vas creixent i veus que si vols millorar has d’avançar. Jo pensava que sempre pujàvem un esglaó, a millor. Ara, no ho sé, tinc la sensació que reclamem coses a què ja havíem arribat o fins i tot d’un esglaó més avall. Efectivament, les coses no sempre pugen sinó que de vegades també baixen. Realment és una cosa que va sortir de dins. De conèixer d’on venim i saber cap a on volem anar.

Quina importància dónes a formar part de projectes col·lectius?

Si no treballem en grup, no guanyarem. Hem d’anar junts i aprofitar sinergies, amb la llengua, l’ecologia, l’alimentació, la salut mental, la comunicació entre persones.

Com valores el conjunt del sector cerealista?

No estem gaire coordinats, les coses com són. Però sí que s’han iniciat projectes que escenifiquen que hi ha interès, d’una banda, que això millori. Un exemple és el projecte de Sa Porgadora, de Sineu. Fa quatre anys que funciona, i serveix per posar en comú un sistema de neteja de cereals, una maquinària que una persona sola no pot assumir. I penso que hauríem d’anar cap allà, a partir de certes necessitats que tenim tots i que col·lectivament podem resoldre, unir-nos. A la llarga també haurem de trobar una política comuna de comercialització que ens permeti viure en aquest món capitalista sense caure-hi, és a dir, trobant un equilibri. Els cerealistes tindrem futur si teixim comunitat.

Bé, tornem al teu projecte. Quin maneig dus a les teves finques?

Com que jo no hi tiro fems, el que faig és adob verd. Penso que la terra sempre ha d’estar en marxa. Per això no faig guaret. Com més activitat té el sòl, més vida crea. Quan no tenia tanta demanda, dividia les finques: la meitat era per a adob verd i l’altra per a blat. Ara la demanda ja no m’ho permet, però sempre tinc alguna finca en adob. Entre sembra i sembra, a l’agost faig conreu intermedi, que també incorporo, faves normalment. La palla tampoc no me l’enduc, la piso i la torno a incorporar. Això amb els blats antics duu una mica més de feina, perquè són més alts i cal fer un parell de passades.

Un cop has collit, quin procés fas fins que vens la farina?

Quan l’he passat per Sa Porgadora, ve directe aquí. El tinc fora de la cambra de fred fins que el temps m’ho permet. Cap al març ja va a dins per evitar que el corc l’ataqui. La farina la vaig fent segons la demanda, és fresca. Si necessita més neteja, la passo pel «triarvejones» i, després, per una màquina que gràcies a l’aire selecciona segons el pes. I després ja al molí de pedra a mesura que es va venent.

Com ho comercialitzes?

Aquí, a Sant Joan, en una botiga, a la Cooperativa de Petra, a Manacor a Es Sinfí, tinc un distribuïdor de Porreres i alguns forners que elaboren amb la meva farina. També faig venda a particulars; qualsevol persona que vulgui ens pot fer una comanda.

Què és el que més valores de formar part d’APAEMA?

Actualment, APAEMA té projectes de gran importància per al sector. Penso que, d’alguna manera, fa d’aglutinador d’aquestes individualitats. És imprescindible per disposar d’una comunitat més forta que pugui dur a terme aquests projectes conjunts. També és una associació necessària per fer que l’agricultura ecològica estigui al lloc que mereix, i fins i tot ajudar a millorar-la.