A FONS. Assegurances per a cans: nova normativa amb molta confusió. Carlos Lluch, PIMEM

Ja el 1889 el Codi Civil recollia que cada propietari ha de fer-se càrrec del seu animal. Era i continua sent una obligació legal ratificada el 1905, per la qual davant qualsevol accident l’amo està obligat a indemnitzar en funció de la gravetat i del que el jutge finalment dictamini. Ara la nova llei cerca que tothom tingui una assegurança que cobreixi qualsevol imprevist causat per un ca, sigui petit o gran, de raça perillosa o no, i faci l’activitat que faci. Malgrat les bones intencions del legislador, la realitat és que no tot està clar ni tothom sap el que ha de fer. La interinitat del Govern central no ajuda a aclarir la situació i tot queda pendent que la legislatura arrenqui amb un govern ja definit. Mentrestant, coneguem una mica més sobre el que podem i hem de fer per estar tranquils.

Mentre tenim una llei que diu que és una obligació, d’altra banda tenim tota una sèrie de dificultats per registrar els animals i fer els corresponents cursos que marca la norma. Per tant, acabam en un carreró sense sortida. Però segons el soci de PIMEM i corredor d’assegurances, Carlos Lluch, «una circular de la direcció general no té rang de llei i, per tant, l’obligació de pagar davant qualsevol contratemps existeix. Dit d’una altra manera, el jutge sempre protegirà la víctima».

D’aquesta nova llei es fan moltes lectures i algunes d’elles errònies, no de mala fe sinó simplement fruit de la confusió. Un dels relats que més s’ha estès entre els propietaris és que l’assegurança de la llar cobrirà l’animal. Hi ha matisos que convé conèixer i tenir molt en compte. «El ca ha de tenir la seva pròpia assegurança al marge de la llar, i aquesta assegurança cobreix aquell animal», segons Lluch. L’explicació d’aquesta cobertura és que no sempre les persones que formen part de la unitat familiar, i per tant viuen en aquella llar, es fan càrrec, encara que sigui de manera temporal, de l’animal. «Podem imaginar un oncle, un avi, un amic o un fill ja gran que no viu amb nosaltres que durant un temps molt concret i limitat es faci càrrec d’aquell animal. Si en aquell moment passa alguna cosa, la cobertura és per a aquell ca, ja que una de les persones que abans he citat com a exemple potser no viu amb nosaltres i, per tant, no forma part de la unitat familiar. El cert, però, és que de la nit al dia el tema ha passat a ser complex i, per tant, un dels consells que recollim de Carlos Lluch és que es posin en mans d’un professional, cas per cas, en funció de l’assegurança de la llar i de la vida d’aquell ca. Els professionals són els qui faran el millor diagnòstic.

Un altre aspecte de la llei que crea confusió és el que fa referència a les assegurances per a cans amb una activitat molt concreta. Parlam dels cans de caça, que tenen l’obligació d’estar assegurats seixanta dies l’any, o els cans de guarda. «Hem de tenir en compte que, en el cas dels cans de caça, tenen una vida al marge dels dos mesos d’activitat. Poden ser animals de companyia i, per tant, tenir una vida social plena. En aquest cas es tracta d’evitar riscos i assegurar-los tot l’any. En definitiva, hem de tenir en compte l’activitat que fa cada ca».

En tot cas, la nova llei de benestar animal, que té com a finalitat evitar el maltractament i l’abandonament d’animals a Espanya, entrarà en vigor el 29 de setembre encara que no totes les mesures discutides i aprovades s’aplicaran immediatament. Finalment, el reglament redactat no inclou ni el curs ni l’assegurança obligatòria per a cans com a requisits immediats. Fonts del Ministeri de Drets Socials han afirmat que encara queda concretar alguns matisos per aprovar aquestes mesures, i que el «desfasament» temporal serà superat una vegada que es formi Govern i es traspassin les funcions. L’Organització Col·legial Veterinària.