APAEMA entrevista Antoni Noguera, de Can Ferrerico: «En dos anys vaig perdre cent quarterades»

Antoni Noguera és l’exemple d’un projecte ecològic madur. Fill del seu temps, va tornar al camp per dedicar-s’hi com havia fet el seu avi. Des del principi va apostar per la producció ecològica i la vida el va portar a centrar-se en la cria de porcs. D’unes matances, va acabar fundant una de les empreses de sobrassada amb més renom, per la seva qualitat, de tot Mallorca. Ara busca ampliar, però les pressions a les quals està sotmès el sòl rústic són un limitant. L’última? El fan fora d’una finca perquè volen instal·lar plaques solars.

Véns de família pagesa?

Sí i no. Sempre hem viscut a Porreres i el meu avi va viure del camp. Però el meu pare ja no. A mi m’agradava molt, encara que vaig conduir camions fins al 2001. Hi va haver un moment en què estava cansat, entre cometes, que em manessin i que no em reconeguessin la feina feta. I vaig dir… és el moment de treballar pel meu compte. Ara, alguns dies me’n penedeixo i d’altres no.

Vas començar directament amb els porcs?

No. Primer vaig tenir un ramat d’ovelles i feia cereal. Les ovelles les vaig posar perquè les terres eren molt pobres i els anys molt escassos. Amb un ramat aprofites el poc que tens. Des del principi vaig començar a buscar finques, i a mesura que les anava agafant les donava d’alta en ecològic.

Per motius econòmics?

En un principi, sí. T’ho dic molt franc. Tenir-ho amb eco, a la PAC, es notava. Però després ja no. A més, quan començàvem rebíem garrotades de pertot arreu, els d’eco. Ens veien com a hippies. Era la mentalitat que teníem aquí. Llavors, quan portava dos o tres anys en eco vaig poder anar a BIOFACH i se’m van obrir els ulls. Al nord d’Europa fa molts anys que ho tenen clar, aquí encara no.

Com has evolucionat aquests anys?

Em vaig fer soci de la cooperativa Ecoilla i va ser un canvi. Vam comprar una parada al Mercat de Santa Catalina, amb carnisseria, i la cooperativa necessitava algú que fes porc per a carn. Jo havia començat, i vaig decidir fer només porc. Però Can Ferrerico, l’empresa que tenim ara, va començar amb una festa.

Vinga, explica’m això!

Sí, sí. En unes matances, amb amics de la ciutat del meu germà. Em van dir: «Tu que engreixes porcs, no te’n sobra algun per fer unes matances? Perquè tinc uns amics que em demanen fer-les tal com ho fèiem nosaltres antigament». I les vam fer i les sobrassades es van quedar curant al sostre de casa. Quan van estar a punt i van venir a cercar-les, la gent al·lucinava! (riu). Un d’ells em diu: «Aquest producte al mercat no existeix». Dic: «No, no!». I em respon: «I per què no el muntem nosaltres?»

I ja està! (rient)

Jo vaig dir que m’anava bé, però que aquí hi havia molts de diners a posar i jo no en tenia cap. El germà i l’amic van dir que ells els posarien, i així va ser. Només vaig posar una condició, que aquest era el producte que havíem de fer. No volia que féssim la competència a cap empresa de les que ja feien sobrassada a gran escala. Havia de ser un producte exclusivament ecològic i res més. I així va començar Can Ferrerico, matant vint porcs cada any i amb cotxe particular a repartir la sobrassada. Onze anys després, ara matem gairebé 400.

Bé, deus estar content.

Molt. Sé el que m’ha costat. Sé el que duc sobre les espatlles. Però estic content. Hi ha clients que la compren pel segell, primer, però sobretot pel bona que és.

O sigui que ara viviu principalment de la transformació…

Sí, exclusivament. Tinc el cicle tancat. Faig el cereal, la farina, tinc les mares i els garrins que neixen. Matem entre 25 i 30 porcs cada mes de forma contínua. I Ecoilla en té un cada setmana per a la carnisseria. A més de la sobrassada fem la resta de derivats: botifarrons, camallot i paté, que no podem elaborar nosaltres per qüestió d’espai, però són tots dels nostres animals. O sigui, que ja n’hi ha prou! Però jo començo a tenir una edat i pesa. El futur és fer una fàbrica nova.

Has estat de parcer a les finques?

Sempre. En propietat no tinc res. Tenir terres si no et vénen de família és complicat. I ara un mallorquí, menys pot ficar-s’hi. S’ha acabat. A Mallorca estem perduts. Si volem comprar alguna cosa o créixer ens hem d’anar a la península. Fins ara, més o menys trobaves terrenys, però entre els estrangers que ho compren tot i els senyors que han vist que els de les plaques solars donen molts diners de lloguer… Aquí no hi ha res a fer.

En part, t’hem entrevistat aquest mes perquè ens vas explicar que et fan fora d’una finca per instal·lar una estació fotovoltaica.

El dia u de gener comencen les obres per muntar plaques solars. És una finca a Santanyí i potser fa 10 o 11 anys que la duc. Mai no hi va haver un contracte, perquè sempre havia estat de paraula amb el senyor gran. Mai no vam tenir cap problema. El senyor va morir, aviat farà un any, i les filles estaven i estan (perquè tenen una cadena d’hotels) a Panamà. Quan va morir el seu pare volien conèixer-me. Em van dir que sabien que duia les finques, però que sabés que hi havia això en marxa.

Coneixes més gent que hagi tingut el mateix problema?

Molts. Aquesta finca està a prop d’un camp que ja té plaques solars. A la finca on estic es farà tot d’una peça, són 50 quarterades. Llavors el veí també se’n va assabentar i es van posar en contacte amb la mateixa empresa per posar-ne més. Ja seran 70 quarterades més. En total unes 120 quarterades juntes. Només a Santanyí n’estan fent un parell més. I aquí, a Porreres, conec un parell de camioners que transporten grava i tenen molta feina d’això. Com que no els deixen posar formigó per a les plaques, posen grava. A mi no serà la darrera finca que em llevin per aquest motiu.

I podràs fer alguna cosa?

I què hi faràs? Podria protestar, buscar un advocat i potser m’indemnitzarien amb alguna cosa. Però en el moment en què armes enrenou i després busques una altra finca pensaran que si un dia t’han de fer fora tindran problemes. Jo no sóc d’aquests. Mira, me’n vaig i cap avall. Ara he d’anar a veure’ls per ajustar comptes del lloguer de l’any que ha acabat i lliuraré el comandament de la porta i «adéu molt bones». I una finca menys i cinquanta drets de PAC que em lleven. L’any passat se me’n van anar unes trenta de finques que es van vendre, i ara enguany per culpa de les plaques solars. «Suma i segueix».

Quina opinió creus que té el sector agrari sobre les plaques al camp?

Hi ha qui diu que està ben fet i altres que no. Molts creuen que primer s’hauria de fer on no molesti els agricultors, i si no n’hi ha prou que almenys no es llevi cap cultiu. Clar, aquí els diners manen. Conec algú que d’una prada ara rep seixanta mil euros a l’any de les plaques. Si aquí no intervé l’administració, no hi ha res a fer. Els agricultors no podem donar tant i menys de finques pobres. Cal ser realistes. Si tu fossis el propietari, què hauries fet? 

Té mala ferida això… 

Els senyors tenen un problema avui dia. Comença a haver-hi canvi generacional i els fills o néts han vist que els seus pares o els seus avis sense treballar treien molts diners de la finca. Però tal com està la vida avui dia, l’agricultor que agafa una finca no pot mantenir el senyor. Perquè si no, jo només duria una finca, no vint, trenta o cinquanta, com duc. I n’hi ha molts d’aquests que ara somien amb rotllos. I si et posen aquest pastís a la mà, l’agafes.

Creus que falta regulació?

Crec que caldria fer-ho sense consumir terra, primer, i si cal ja anirem a altres llocs. Però no. Ara ho fan onsevulla. Clar, aquell terreny ja no necessita preparació. És pla i no hi ha res que molesti. Sap que serà fàcil muntar-ho. Suposo que és més còmode i barat que anar als polígons o als terrats d’edificis grans.

Vols afegir alguna cosa del tema?

Que ens podem començar a mentalitzar…

Cap a on va Can Ferrerico? Tens relleu generacional?

Sí, tinc relleu. Un fill treballa a la fàbrica i l’altre voldria fer el que jo faig al camp, però de moment, per desgràcia no n’hi ha prou per als dos i ell condueix un camió. Arribarà un moment en què li diré «Vinga!» i passarà al capdavant i jo faré un pas enrere. M’agradaria donar-los una fàbrica nova muntada. Així ja em puc morir tranquil.

Esteu buscant fer una fàbrica nova, doncs?

Sí, ens ha quedat petit on estem. Vam començar en un garatge d’una casa del poble, a casa de la meva mare, i malgrat les reformes i adaptacions a la normativa ens ha quedat petit i tenim llogats altres espais per guardar el producte. L’any passat vam presentar un projecte europeu per fer aquesta fàbrica que ja ho tindria tot, obrador, assecador, però també una botiga i un restaurant per a la degustació. Els papers no ens van anar bé, però si enguany es tornen a convocar ho farà una persona experta. Realment això de la fàbrica nova és una necessitat, però sense un ajut d’aquest tipus no sé si ho podrem fer.

Sé que tens un producte nou que és una meravella, però perquè s’entengui d’on surt, ens pots donar unes pinzellades del maneig que fas dels porcs?

Duc cent quaranta quarterades dedicades només que els porcs estiguin en llibertat, i tres-centes més per fer cereal i una mica de llegum. A part del que recullen ells (herba que surt, pastura, ullastre, mata, quatre garroves, etc.), si un any és dolent, compro farina feta de cooperatives de Catalunya que són cent per cent ecològiques. Però hi ha molta diferència de preu si s’ha de comprar fora. Ara, si vaig perdent finques no sé si hauré de reduir porcs, o augmentar preus si vull mantenir l’activitat.

Tu exportes també. Això deu ajudar una mica l’economia…

Sí, gairebé venem més fora que aquí. Tenim dues botigues a Palma, abastim comerços i mercats i fem fires. Però exportem sobretot a Catalunya, Madrid i tot el Llevant. Més lluny, tenim un client a Alemanya, i no sé si en tenim més perquè de vegades tenim comandes que ens sorprenen.

D’acord, ara sí, per acabar amb bon sabor de boca. Heu fet proves per fer pernil salat i diuen les males llengües que és impressionant.

També va ser cosa del germà. Volia provar de fer un parell de pernils d’aquests porcs nostres. En una fira vam conèixer un empresari de la península que tenia un assecador natural, li ho vam proposar i ho va veure claríssim. Evidentment, va haver de donar-se d’alta en ecològic i fer una zona a part. Allà, a més, no és com aquí que tenim la sort de tenir el CBPAE. Allà ho duu una empresa privada i les quotes són salades. Vam començar enviant deu «paletilles» i trenta cuixes. Quan va arribar el moment de tastar-lo, encara que ell ja ens havia avisat, va ser bèstia, però bèstia, eh!? Ell ja ens ho deia: «No sabeu el que teniu entre mans!». Així que ja hem començat a enviar-lo regularment. Però clar, és un procés llarg i fins al desembre de 2023 no el podrem treure al mercat.

A tots els preguntem què els aporta APAEMA. 

Ser soci ho vaig veure com una oportunitat, un ajut real per a nosaltres. Sempre que hem necessitat alguna cosa han mirat com poder fer-ho. Estic molt content perquè en poc temps hem crescut molt i han sortit coses bones. I és la base de tenir aquest suport. Ara mateix, APAEMA és necessari per a nosaltres. Les coses com són. És a dir, no hi ha que parar!