APAEMA entrevista Antoni Sureda: «Els turistes a la mar, l’adob químic al camp»

«En Toni ha anat a buscar un sac de ciment, ara torna», em diu un paleta que repara una paret. El seu pare, de 91 anys, apareix per darrere amb una pala en una mà i el bastó a l’altra, desant coses. M’envolta una gossada de gossos amistosos i els diu que em deixin fer, després els crida. Espero una mica més, observo les plantes de rosella florides, la prunera vella amb lligams de corda de bala per arreglar pollastres i gallines velles, la vinya jove, el cel ennuvolat. Ningú diria que aquesta finca, sense artificis ni dissimul de les tasques més prosaiques, rep visites contínues de clients i gent variada. Arriba en Toni, finalment; veu la gravadora i arrufa les celles, «amb això no pots dir que no ho he dit». Som a Son Vell de Son Macià.

---

Plourà?

No.

Mala cosa.

Quatre gotes, diuen. Ens plourà tard. Si caiguessin 20 litres, per als arbres bons serien, el problema és que a baix està ben sec, la humitat l’ha de fer al novembre, desembre, i no va caure ni gota. Per al cereal, sí, però és tard.

Aquesta finca és un exemple d’explotació familiar, ho toqueu tot, explica’ns.

En conjunt són unes 100 ha i fem de tot. Hi ha 30 ha de blat xeixa i florència, que se’ls emporten dos productors de farina per a consum humà; ordi mallorquí i civada mallorquina per a pastura i resembrar, i també venem alguna cosa. Cada cop fem més ordi perquè dona més aliment que la civada, els rebrots (el gra caigut que se sembra sol) fan bon aliment amb poca feina. La civada crec que no aguanta tan bé aquest canvi de clima com l’ordi. Nosaltres sembrem després de passar la Mare de Déu d’Agost per a pastura de les ovelles, i la resta, depèn, però per Nadal ha d’haver nascut. Ara la tendència és que al setembre et cau una pluja i res més fins gairebé acabar l’any, i anem aguantant com podem.

També feu llegum variat.

Tenim 10 quarterades de fava mallorquina, crec que som dels pocs, i això sí o sí s’ha de sembrar per Tots Sants i la terra ha de tenir bona humitat, ha d’estar en condicions. Aquest any, fins a la segona setmana de gener no vam poder sembrar, i per mi ho hauria deixat estar, però tenim el compromís amb la PAC, i Europa… hem de fer el que ens diuen. Ara mateix les faves tenen una petita planta, han tret una flor, una beineta a la part de baix, anant molt bé molt bé no perdrem llavor.

També conreem cigró mallorquí, i aquí això del clima sí que és un problema greu, greu. Tota la vida havia vist sembrar cigró, que és planta d’estiu, el primer divendres de març. Ara cada any hem d’avançar. Aquest any hem sembrat per Santa Apol·lònia i van arrencar bé, quinze dies després vaig fer una segona sembra de la qual només n’ha sortit la meitat. I una tercera sembra, quan tradicionalment tocaria, que s’ha perdut tot. No era el conreu difícil i insegur que és, n’hi havia prou amb conrear unes poques vegades per guardar humitat, dues plovisques i després perfecte.

Després, 1 ha de llenties. És com el cigró, conrear traient l’herba. En un altre temps gairebé cada casa feia un petit solc de llenties, aquesta gent ja no hi és, i els grans no es volen complicar la vida amb aquesta planta. Es sembra a finals de gener, principis de febrer, la nostra ha arrencat molt bé, però ara s’està assecant. Aquesta pluja que diuen, si caigués humitat suficient i després es posés de sol i vent, que crec que d’això no ens hem de preocupar, al cigró i la llentia els vindria molt bé.

Venint cap aquí he vist un ramat d’ovelles al vessant de davant.

Sí, en una explotació agrària eco jo veig forçós tenir animals. Les ovelles netegen els tancats i regeneren la terra. A mi em fan una gran feina. Combinen amb tot el que fem aquí, la vinya, l’hort, els arbres. Em donen una mica de rendibilitat i a més m’estalvien feines que hauria de fer amb el tractor. I marges i racons que aprofiten. Això sí, ho has de tenir dimensionat per no haver d’anar darrere d’elles, les passo d’un lloc a un altre i llestos. És una llàstima que cada cop les vagin reduint, abans totes les finques tenien un ramat, més gran o més petit. Nosaltres tenim 100 de raça mallorquina.

Imagino que l’hort també és variat.

Sí, al voltant d’1 ha d’hort, amb predomini de varietats locals, tot a l’exterior. Jo em sento a gust amb les varietats d’aquí. Indubtablement, les varietats locals estan molt més preparades per resistir el canvi climàtic, et podria donar bons exemples d’això. Aquí multipliquem cada any per a l’associació de VL: cols, ceba, julivert, pebrots.

De meló en fem diversos: d’Es clot des pou, que el vam recuperar nosaltres a través d’un anciuet de Felanitx, un meló rodó al qual el sol no crema perquè és blanc, li poses sofre i tampoc el crema, la gent no el coneix, no és gaire gran, uns dos quilos, molt rústic, molt dolç en sec i produeix bastant. I és el que dura més, passada Pasqua normalment encara en tenim… També fem el Mantell del senyor, un meló molt fi, molt bo, que no es conserva gens. I després el blanc ratllat, el fei, etcètera, gairebé tots d’aquí.

En tomaquera fem la de ramellet, la de ramellet en punta, la petita de pera mallorquina, cor de bou… I aquest any provarem el tomàquet blau que se sembrava en un altre temps, veurem si el recuperem; és un tomàquet vermell en realitat, pla, molt bo de sabor per fer trempó. He tret la llavor d’un matrimoni gran i tinc la sort de tenir el meu pare i la meva mare que el reconeixeran, si és que ho és.

I com es ven tot això?

Per a la venda d’hort, tenim un sistema que anomenem «turista recol·lector», és a dir, una part de clients són turistes que vénen, cullen ells mateixos tot el que hi ha, passen per la balança, paguen i se’n van. No és mal sistema perquè no donen feina, igual estan dues hores fent voltes, ells sols, i ho gaudeixen. Cada dia tenim més clients que vénen a fer això, s’ho diuen els uns als altres. És clar que tenim uns comerços, que no tenen per què ser botigues de productes ecològics, que esperen la nostra verdura, i es ven sense problemes al nostre preu.

Pensava que el vi era el vostre fort.

No, no. Sí que és un hobby. El meu pare venia el raïm, però un dia, fart d’aguantar segons quins preus, vaig encarregar un dipòsit i així va seguir. Conreem deu quarterades de vinya, unes 10.000 ampolles de vi.

Les varietats són callet, mantonegre, batista, fogoneu mallorquí i fogoneu francès, en negre, i en blanc premsal i giró; i després, aquí davant hem fet una vinya com en un altre temps, moltes varietats barrejades que es veremaran totes alhora, tot junt, cap a la segona setmana de setembre i en traurem un rosat. Com en un altre temps. Recordo molt bé quan era nen, que obrien els cellers a mitjans de setembre i els portàvem tot i es feia un vi únic, no com ara que es fan vins de varietats específiques. Eren vins joves, que no es guardaven gaire. No era el millor vi que hauràs tastat, però se’l bevien!

Us heu donat a conèixer molt amb una tècnica curiosa de guardar el vi.

Crec que vam ser els primers a fer-ho. Saps què passa, estàs damunt el tractor i tens temps de pensar, tens molt de temps, i vaig pensar: per què no provem de tornar a enterrar el vi aquí on va néixer, potser es troba còmode i tot! La dona em va dir que endavant; a la mare li vaig dir que vindria Jesús a fer una rasa profunda, «per a un desguàs?» em va preguntar ella, «no, per enterrar el vi», li dic. I la meva mare agafa el telèfon i truca a la germana, tota preocupada. I res, el meu pare que deia, «tenint tot el vi venut no sé per què l’hem d’enterrar». I ha estat un èxit. Ja fa 5 anys que fem això: agafem 400 ampolles que han estat prèviament un any en bóta i les enterrem a una profunditat d’entre 1 i 2,2 metres, amb capes de palla entremig. La veritat és que es conserva molt bé, sense canvis de temperatura. S’ha convertit en un esdeveniment, en una festa. Els diaris truquen, la gent s’ho explica. I a més, vénen els clients i se l’enduen ells, rasquen fins que en troben una o dues i se les enduen molt contents, com qui desenterra una peça antiga.

Però vosaltres no sempre heu estat inscrits al CBPAE.

El pas a ecològic ha estat un dels millors passos que hem fet. Fa uns disset anys, ja. Va ser Aina Calafat qui m’ho va proposar. Després, a casa hi va haver discussió, el meu pare ni volia sentir-ne parlar, deixar d’adobar i de tractar…, per a ells era la por, por de tornar als temps de la fam. Però vam començar amb els fruits secs i l’any següent ho vam passar tot. I el meu pare, entossudit a no entrar-hi, és ara el més encantat. Per què? Perquè, per exemple, en cereal, hem passat de collir 2.000, 2.200 kg de blat a 1.500 kg, cert, però veus una recuperació de fauna i flora que té un benefici general; a més la planta creix més de manera natural i, sobretot, no gastes en adobs de síntesi. Dona més feina de preparació amb els cultivadors per combatre l’herba, anem molt atents a fer bones rotacions i guarets, i sempre varietats mallorquines, que ara responen encara millor que les híbrides. I de cara a les ovelles, que hi hagi herba és important, ull. Cada cop confio més en les pastures naturals.

No vau tenir ensurts amb les malalties?

Cap que ara et pugui dir. Des del moment que vam deixar d’adobar d’aquella manera van minvar els problemes, i per a la vinya, el míldiu amb coure el tenim ben controlat, i l’oïdi amb el sofre n’hi ha prou. La botritis, amb les varietats locals i en secà, que van amb el vigor just, no ens dona problemes. La pols que s’aixeca quan passem cultivadors a propòsit manté els raïms secs.

Així que va ser un bon pas.

No tornaríem a convencional per res, ni parlar-ne. Ni el meu pare. Ell va viure l’agricultura antiga, no hi havia res, llauraven i punt. Després a la vora de la mar van arribar els turistes i al camp va arribar l’adob químic. Ell va començar a tirar 80 kg de sulfat amònic per quarterada, i va passar de 1.000 kg de blat a 1.500 o 1.700 kg. Ara pensa-ho tu. A continuació van venir els cereals híbrids, KGM, ordi de dues fileres…, i en lloc d’un sac, ja van començar a tirar-ne dos. Després van començar a haver de tirar un sac d’adob de fons i després un de superficial d’urea, i fins i tot fèiem les taques amb un cabàs penjat tirant nitrat. Van pujar al màxim en tot, i al final pujava tant la factura del cereal com la de l’adob. I tot i així el meu pare no volia desfer aquesta marxa, per por del que veien. A ell li va costar i s’entén perfectament.

Li veus futur a l’agricultura, Toni?

Cal ser optimistes. Deixant de banda el canvi climàtic, per a mi el problema és que arrencar de zero al camp és molt difícil, per no dir impossible. T’ha de venir alguna cosa donada. Després la feina serà més esclava que la d’un paleta o un cambrer, cadascú ho decidirà, però alhora és agraïda perquè et dona llibertat, i si ja tens la finca dels teus pares i una mica d’ajuda seva, com ha estat el meu cas, et defenses. I igual d’important: no n’hi ha prou amb produir, has de saber vendre, t’has de moure molt, no pots deixar que et vingui el preu marcat, l’has de poder posar tu.

Quin paper té APAEMA per a finques com la teva?

Molta importància, en tots els aspectes. És un engranatge que necessitem, a nivell de promoció, de mantenir-nos al dia, de poder fer-los una consulta. Mira la Diada d’ahir, com ens reuneix a tots. És un pilar fonamental, si no existís no sé com ho faríem.