Bernat Montserrat, agricultor de Felanitx: «L’essència està en un camp viu i digne»

Un ha de ser jove mentre es qüestioni les formes de fer les coses. Bernat Monserrat és un jove agricultor ecològic de Felanitx que produeix raïm i carn de vedell. Com a bon jove, té l’empenta, les ganes i l’esperit crític al cor. Fuig del catastrofisme i predica amb l’exemple: demostrar que un camp viu i digne per a qui el conrea és possible. O encara millor: desitjable. Amb un ferm respecte per les arrels, no para de qüestionar i provar noves formes de fer les coses. Això l’ha dut a implementar el maneig holístic amb les seves vaques angus. Bernat és un home conversador, dels que pots escoltar amb gust durant dues hores i que sembli que només n’ha passat una. Una espurna d’il·lusió en un sector que sovint es reivindica castigat i cansat, però que cada dia té més joves que empenyen amb força.

---

Véns de família agricultora?

El meu pare s’hi ha dedicat. De jove va tenir porcs, de forma industrial. Després, des que jo tinc record ha treballat en un estanc de Felanitx. En els últims anys, abans de jubilar-se va posar un parell de vaques.

I tu, quan t’hi vas posar?

Estava a segon de carrera quan vaig començar a plantar aquesta vinya i una altra més petita. Estudiava geografia i quan portava dos anys a Palma… Vaja, em va agradar estar-hi, eh, però ja començava a pensar: «I ara què fem?» o «quines sortides laborals tinc?». A mi em tirava més la feina física, estar en moviment i sobretot em tirava el camp. La vaig plantar perquè mira, a mi m’agrada fer això i ho faré sempre, passi el que passi. Encara que tingui una feina, la que sigui.

I per què vinya? T’agradava el món del vi?

Vaig fer un parell de veremes amb Bàrbara Mesquida [Vins Mesquida Mora] i, ostres!, és un conreu on realment veus molt de moviment. El raïm té molta demanda. El vi m’agrada, però crec que fer un bon vi, o un vi per vendre és molt complicat. A més necessites una mena d’instal·lacions que mai m’he plantejat fer. Tenia dinou anys quan vaig plantar la primera hectàrea. I quan vaig acabar la carrera vaig dir: «vinga, i ara què fem, Bernat?» i em vaig fer jove agricultor.

La cosa ja es posava seriosa. Va ser llavors quan vas posar els animals?

El meu pare mantenia les vaques, una mica com a hobby. Bé, venia els vedells, és clar. I em va dir: «si el vols, teu és». I així va ser; ara ell està jubilat. Després, en fer-me jove agricultor, la meva parella, a qui també li agrada el camp i que treballa en un celler, vam plantar una hectàrea de vinya més, en una finca petita de la seva família. I ara porto dues hectàrees de vinya i la manada de vaques que les faig anar d’aquí cap allà i d’allà cap aquí. També m’han anat sortint terres per llogar. I mira, vaig tirant així.

T’has criat al camp. Però una vinya té la seva cosa. Com has après?

A tothom que va d’això li agrada parlar-ne. D’Eloi Cedó i Cati Ribot, dos cracks del vi, he après molt, i estic molt agraït. Totes les vegades que hem parlat o caminat per la vinya he tret alguna cosa. Fins al punt que avui són dues bones amistats. És gent que valora molt el producte i dona importància a la qualitat. També a la diversitat i la creativitat que pots fer dins d’una mateixa vinya. Jo tenia clar que volia posar una varietat local i fer la vinya en got. A partir d’aquí vas aprenent sobre la marxa. Comparteixes opinions amb altra gent. Vas a veure i et vénen a veure. En la segona vinya que vaig plantar, el marc de plantació ja és més ampli i les plantes les he fet més altes, per exemple. Ara, si plantés una de nova, potser ho faria diferent. Aprens qüestionant-te les coses segons vas treballant. I bé, realment sí que vaig fer una feina d’investigar i estudiar pel meu compte la «teoria»; perquè a mi estudiar m’ha agradat.

És un aprenentatge continu, oi?

Per a mi aquesta és la filosofia de l’ofici. Primer s’aprèn a cops. Perquè hi ha coses que ningú et diu. Un dia, un pas de sofre a destemps t’aixeca el míldiu i perds una collita de raïm. O les vaques entren en un moment que no toca a una pastura de proteïna i trobes una inflada. Amb això aprens. Després hi ha coses que no fa tant de mal aprendre-les i altres que sí. I això passa, encara que hagis estudiat molt. Passa en la vida en general. Ens copegem tots: toca. Jo intento qüestionar-me molt les coses. No donar res per absolut. Passar sofre o no? Doncs depèn de moltes coses. No hi ha una única resposta bona.

Et vas certificar en ecològic des del principi? No vas tenir dubtes?

El meu pare ja ho va posar tot en ecològic. Quan van posar el carnet de fitosanitaris obligatori per poder comprar productes, el meu pare va fer el curset amb APAEMA. El va fer per tenir-lo, ja t’ho dic, perquè ell ho feia com a hobby. Doncs en aquell curset va veure que ell no volia tirar segons què a casa seva, i sobretot va veure el risc per a qui fumiga. Jo també ho vaig veure així. A més, durant la carrera em vaig interessar molt per la biogeografia i la relació entre els ecosistemes. No vull tirar verins a la terra. També perquè un vol la terra dels seus avis, i penses, la contaminaré?, i vendré productes que no sé si són bons? Fer-ho en ecològic és anar a favor de l’ecosistema. Remem a favor. Igual que triar varietats locals.

Parlem de les vaques.

Vaig agafar les del meu pare. I he mantingut la raça. Va triar angus. Fa el vedell gran, facilitats al part, animal rústic que no ha donat problemes. Ell en tenia poques i les inseminava. És clar, això t’ata molt. Has de tenir sempre una mànega a prop, perquè el veterinari pugui anar mirant. Acabes pasturant menys. Res, vaig agafar un toro i vaig començar a rotar-les més. No era maneig holístic. Però jo sempre vaig tenir al cap que si segues i te l’emportes a donar en una menjadora… doncs treus però no torna. Tenia la idea que els animals havien de moure’s per adobar el terreny.

Feies maneig holístic sense saber-ho llavors?

Vaig conèixer Pere des Caparó. Ell feia les rotacions més intensament i donava tall. Que és una cosa que parlant amb agricultors grans he vist que ja feien. Posar un fil i així s’optimitza millor la pastura. A més, Pere també intentava tenir cobertura vegetal permanent. Jo també començava a intentar pastures perennes per haver de sembrar menys vegades. També vaig llegir Voisin. Un francès que podríem dir que va treure la base del maneig holístic. Els números que fa ell són una bogeria. Té tota la raó: els animals s’han de moure molt, que no sobrepasturin, però això és un clima mediterrani i no és del tot igual.

Sent com ets, devies fer un bon estudi del tema…

La clau va ser que vaig poder fer el primer curs de maneig holístic que va organitzar APAEMA. I es van obrir les portes del cel amb això. A mi sobretot m’ha ajudat amb l’organització. És clar, jo tinc el lio de combinar dues feines, vaques i vinya, que són molt diferents i que en moments de l’any es trepitgen. I ara, que tinc criatures, l’organització és encara més fonamental.

És clar, amb aquest maneig pots moure els animals a finques on poden estar més dies, quan tens més feina a la vinya o, si vols tenir uns dies de descans, oi?

Si hagués de fer menjar i emportar-li estaria conreant, segant i rastellant 20 hectàrees. Això són moltes hores de feina que em treuen temps de podar, per exemple. L’altre tema organitzatiu que té en compte aquest maneig és l’econòmic. Fer una previsió del que necessitaré i el que podré tenir. Així veus una mica més quines feines has de prioritzar i vas més tranquil. El fet de posar tot damunt la taula fa que et donis importància com a persona que treballa. En fer la planificació anual has de prendre decisions. Vull treballar set dies a la setmana de sol a sol?, o vull tenir dos dies i unes setmanes a l’estiu per estar amb la família?

Abans de tenir criatures eres de treballar set dies a la setmana de sol a sol?

No. Però m’organitzava diferent. Potser m’agafava més dies «lliures» però després si tenia feina no parava fins acabar. O si tenia dues hores lliures, venia i mirava, observava. Ara doncs si he de recollir els petits cada dia, aprofito més pels matins.

Creus que la teva generació de joves agricultors això ja ho té més clar? El d’intentar no fer una barbaritat d’hores de treball, dic.

És clar, parles amb agricultors o amb gent de lleteria i buf! Vaja, el punt és que es pot fer tot. Pots munyir vivint bé, i guanyar-te bé el sou. Què li passa a la gent? Que amb el preu que es paguen les coses necessites portar 200 quarterades i 200 ovelles. Les hores de feina darrere d’això? I el gasoil! O un exemple més, les que encara tiren tres químics. A part que pugui ser qüestionable per motius ètics, tu saps el que costa? Ser convencional és molt car! Crec que és important saber dimensionar bé el que portes. A vegades hem de veure que créixer és haver de gastar més també, per guanyar poc.

És un bon canvi de perspectiva veure-ho així.

També és veritat que tenim la vista mal acostumada. Fins i tot els que de base som molt ecològics. Veus un tros de cards i penses, està bé o és una merda això? Qüestionar-se les coses, una vegada més. El maneig holístic també m’ha donat una gran unitat de mesura. Els dies animal.

Què són aquests dies animal?

Per exemple, jo faig algun rotllo. Quan dono un rotllo a la manada els dura cinc dies. Si la parcel·la m’hauria aguantat quinze dies les vaques, aquesta parcel·la m’ha fet tres rotllos. Però a la vista, veus la parcel·la i sembla molt poca cosa. És clar, a final d’any fas números i veus que els animals han estat tants dies, sense sembrar, ni passar sofre i sobretot sans i plens. La vista enganya, els números no. Potser una parcel·la t’hauria donat els mateixos rotllos, o una mica menys, però ja no has deixat totes aquelles hores. Amb el temps vas afinant la vista. I això t’ajuda a adaptar-te més. En un any sec, com el que hem tingut, pots calcular el que tens i decidir si redueixes una mica la manada per tenir més menjar per als altres. Jo aquest any he tret el toro, per exemple.

Quants animals portes ara?

El meu nombre ideal són 13. Ara he reduït bastant. Hem de saber parar. També perquè ho porto amb 35 quarterades, que està bé, no és molt, i moltes són de terra prima. És clar, la clau per fer això viable és la venda directa.

Com fas la comercialització?

Vendre és feina, molta. Però val més fer-ho i treure un bon rendiment amb pocs animals que no fer el triple d’animals i mal venuts. Fins fa poc només feia venda a particulars. Tinc una llista de clients i quan hi ha un animal per vendre, els aviso, s’apunten i quan sacrifiquem, ja intento tenir tots els lots venuts. Així saps que no es malbaratarà res. Els Ramaders Agrupats de Felanitx em fan la feina de tallar, que és molta, i per normativa sanitària, si ells no hi fossin jo no sé com ho faria. La normativa ens talla molt les ales als ramaders. Ara també he començat a vendre al supermercat cooperatiu Torrenostra. Que no és venda directa, però el consumidor respecta el producte. Tenen un model molt interessant de consum i espero que els vagi bé molts anys. De moment, entre el raïm i les vaques no em puc queixar.

Quin és el teu client ideal?

Eloi Cedó, que és un gran amic i qui s’emporta el meu raïm per fer vi, un dia em va dir: «jo vull fer un vi que pugui comprar la meva mare». Jo faig carn ecològica que compren els meus veïns.

Bon senyal.

És veritat que l’ajuda de jove agricultor és una empenta. També he fet inversions, com la sembradora directa i altres andròmines. Però jo necessito sempre un coixí. Perquè si fas hortalisses, per exemple, si et falla el tomàquet després ve la patata. En canvi jo, si perdo un any, he de seguir fent la feina sense cap ingrés.

Per anar acabant. Com veus el camp, tu? Ets optimista?

Hi ha molt prejudici que si fas d’agricultor malvius. I això afecta molt els que s’hi han de posar. Veig gent el pare de la qual ha fet d’agricultor tota la vida i que s’ho pensa molt abans d’agafar el relleu. També perquè s’han d’adaptar molt; si no tens la sort que et deixin fer el que vulguis, qüestionar certes pràctiques no és fàcil. Tot i així, tots els relleus que hi ha, i van bé, donen molta alegria. Jo temo que es perdin les bases i les estructures. Coses com els escorxadors. Després l’accés a la terra també em preocupa, per la quantitat de coses que es fan en ella que no són agricultura. Ara bé, gires el full i veus la quantitat de joves que viuen bé del camp, contents amb el que fan i que tenim una vida de qualitat i digna quant a horaris i sou. I és clar, això és un exemple que no ha de ser una cosa tortuosa viure del camp.

Creus que el turisme pot ser un aliat del camp o un competidor?

Ara semblaré un home vell, però, quan vaig començar… [Riem] Vaja, ara ja veig cases per tot arreu, estic envoltat aquí. Fa uns anys tot això no hi era. Entrava en una parcel·la i no veia ni un xalet. Ara? Xalet, xalet, xalet! [Diu assenyalant tots els punts cardinals]. L’altra cosa és l’aigua. Jo tinc remordiments per regar una mica d’alfals que faig. Només em preocupa acabar l’aigua del pou, que no plogui. Després faig una volta i què veig? Piscines, i piscines i gespa i més gespa. I l’aigua la agafem tots del mateix aqüífer. Sóc jo qui ha de tenir cura?

Què t’aporta ser soci d’APAEMA?

Només pels cursos ja val la pena ser soci. Pots seguir formant-te sempre, en qualsevol àmbit i sempre amb nous punts de vista. Després entres i veus tot el ventall de coses que ofereix i sincerament, un deu. Pagues la quota amb gust. Perquè tot el que surt d’aquí és brutal. Projectes com Pasture +, on ve Magdalena, et pren mostres de la terra i només mira d’ajudar i trobar com millorar. Això dona molta força. Que continuï així per molt de temps.

Què et fa gaudir de la feina?

El moment d’entrar en una pastura nova i mirar els animals menjar. Observar les coses, intentar entendre per què i com. Tenir sempre noves inquietuds. Qüestionar-me les coses.

Doncs per molts anys més, Bernat.

Confiem-hi.