Entrevistes APAEMA. Georg Brautigam: «Hauríem de llaurar menys perquè cada vegada plou menys»

Georg Brautigam és agricultor ecològic des del dia en què va decidir deixar el banc on treballava i conrear la terra. Té vint anys d’experiència com a parcer a la finca de Binifela de Capdepera, i el 2019 va reubicar el projecte a Vilafranca, adquirint la finca Can Piol. Encara que és conegut per la seva carn de vedella de raça menorquina criada de manera extensiva, també es dedica a l’horta. En Georg, que va néixer a Alemanya i ens parla en un català molt arrelat, ens explica el seu projecte i la visió de maneig que aplica, prenent prestades pràctiques d’aquí i d’allà.

A què et dediques?

Principalment, fem horta i carn de vedella de vaca menorquina. Ara mateix tinc 8 animals grans. 5 vaques, el toro, dos petits, i aviat n’han de néixer més. No tinc més animals perquè no tinc tanta superfície. Porto unes 12 hectàrees més alguns trossos que em deixen alguns veïns. I també tinc gallines per a ous.

Quin maneig feu aquí?

El maneig és extensiu. Les vaques només mengen fibra (pastures o bales) i també faig algun tros d’alfals amb aportacions puntuals de reg, només perquè sobrevisqui, ja que no puc fer un reg massiu tampoc. Ara que estem en el millor mes de l’any i ha plogut, hi ha molt d’aliment. També coincideix, encara que no sempre és així, que les gallines van darrere de les vaques i fem un aprofitament total. Tant les vaques com les gallines fan rotació amb pastor elèctric dins del parcel·lat de la finca. Hi ha trossos millors i altres més pobres. Solen estar dos dies perquè esgotin el que hi ha i no es mengin només el que més els agrada. Perquè si no, el més pobre acaba propagant-se en excés. Bàsicament, el que busquem és establir unes prades permanents adaptades al canvi climàtic. La meva idea, des del principi, era no llaurar o fer-ho el mínim imprescindible. Com que cada vegada plou menys, hem de llaurar menys, perquè cada vegada que ho fem perdem matèria orgànica i, en conseqüència, la capacitat de retenir humitat a la terra.

Quant de temps portes en aquesta finca?

A Can Piol vaig arribar el 2019. Al principi sí que vam sembrar una base per a aquestes prades permanents i ara la vaig millorant i resembrant amb una sembradora de precisió, fent sembra directa, sense tocar el sòl. Això em va anar bé a Binifela, on vaig poder establir el preuat trèvol que tenen a Menorca. Veurem com em va aquí, que el sòl és diferent i hi ha més pedres. Palla no en tinc gaire i aquests primers anys, que no han estat gaire bons, el que estic fent és anar a mitges amb un veí. De moment aquí no puc produir per guardar, tot s’ho mengen fresc.

Tens un dels primers 40 números d’inscrit al CBPAE. Quant de temps portes dedicant-t’hi?

Això és perquè quan vaig entrar com a parcer a la finca de Binifela, el 2001, la finca ja estava inscrita en agricultura ecològica i vaig heretar el seu número. Normalment, s’assigna un número nou, però. Sembla que sigui de la vella noblesa dels pioners, no? (riu). Però no ho sóc.

Per què t’has dedicat a l’agricultura?

Vaig venir a Mallorca el 1995 i en aquella època vaig conèixer, perquè organitzaven trobades, en Guillem Ferrer i en Gaspar Caballero, conegut pel seu mètode de parterres en cresta. Em va agradar molt, estàvem en contacte i vaig decidir que havia de deixar la meva feina i dedicar-me a l’agricultura.

A què et dedicaves?

Treballava a Palma, en un banc.

Quin canvi! Et vas cansar de fer números?

No tant dels números, sinó de vendre. Hi ha molta pressió i estrès perquè has de vendre molt la moto, col·locar coses que la gent realment no necessita. Era frustrant. Però bé, quan me’n vaig anar, el director, que era una persona molt aguda, em va dir: «ja veuràs que també hauràs de vendre els teus tomàquets». I tenia tota la raó. En el que fem, i més en ecològic, hi ha una part que és màrqueting i explicar el que fas. Trobar la teva clientela, la teva parròquia. També pots desentendre’t i vendre a un comerciant, però així no és viable econòmicament. Per tant, com veus, quan vaig agafar la finca no sabia gaire.

I des del principi vas tenir clar que volies tenir vaques?

No, què va! Això va ser per culpa de la Maria Lluïsa Eicke, de Llubí, que és una de les pioneres de la biodinàmica a Mallorca. Al principi vam compartir un temps la finca de Binifela i ella va portar les seves vaques. Quan se’n va anar a una altra finca, jo em vaig quedar amb dues. Per això tinc la raça menorquina. Ella feia formatge i aquesta raça és bona tant per a llet com per a carn. En un principi volia començar amb horta per aprendre. Segurament hauria hagut de treballar primer en una finca gran per aprendre una mica de tot i estalviar-me alguns carrerons sense sortida. Allà també vaig començar amb l’apicultura perquè el propietari me’n va ensenyar. Aquí porto onze ruscs i venc la mel, el que passa és que cada any és diferent i la producció és molt petita.

En Georg ha mogut dos fils del pastor elèctric i ha clavat una estaca on lligar un extrem d’aquests. Caminem 100 metres i obre la porta del recinte on estan esperant les vaques. Amb una paraula en alemany, que repeteix tres vegades belant, i un moviment de braç la comitiva comença a desfilar. En total el procés ha durat uns 6 minuts, com a màxim. Li comento que aquest mètode simplifica molt la feina. M’explica que no és un maneig tancat, en alguns trossos poden estar més d’una setmana i en altres només unes hores. D’aquí a unes hores les tornarà al recinte per aprofitar una mica més el fem. Fa horta i ho necessita. Com que amb el dels seus animals no en té prou també composta fem de cavall d’una finca del costat. Les vaques ja estan on toca. En Georg les mira, aixeca una cella, em mira i diu que estan una mica inquietes i això significa que no els agrada gaire el que hi ha. Que quan els agrada arriben i es mouen a poc a poc.

En quant de temps les portes a l’escorxador?

Normalment, passen de l’any, però té més a veure amb si ja arriben als kg o no. Si tinc molta demanda també n’he fet amb 8 o 9 mesos després del deslletament. En aquests casos la carn és més tendra. Com més temps, tenen més sabor, però no són tan tendres.

Que ningú no pensi que la jornada laboral d’en Georg dura els 10 minuts de moure els animals. Aviat ve un jove a buscar-lo i anem a l’horta. En Georg rep voluntaris a la seva finca que l’ajuden a canvi d’allotjament, menjar i l’aprenentatge que s’enduen. Els estrangers són majoria, en aquest cas gairebé tots són alemanys, menys un jove que és de Porreres. Solen quedar-se al voltant d’un mes a l’estiu i tres o quatre a l’hivern.

Com comercialitzes els teus productes?

Les vedelles les venc jo directament. I no faig lots tancats, sinó que ho venc a la carta. El que vulguin els clients, com si només volen ossos, bistecs o carn picada. Estic content, però amb algun company ens hem plantejat que en algun moment podria ser interessant provar de vendre cooperativament.

I l’horta i els ous?

Sobretot fem venda directa aquí mateix. Vénen els clients i s’ho enduen, encara que també tinc un distribuïdor que en compra part. Abans l’horta era la meva font d’ingressos principal, perquè cinc vedelles no basten. Ara, aquí, estic arrencant de nou, molt centrat en el sòl, perquè el primer any només em sortien pedres i més pedres i és molt difícil sembrar així. Però bé, es pot. Ara estic aportant molta matèria orgànica, encoixinat i fent zones de bancals semipermanents per no llaurar. Cal reconèixer que actualment és complicat sostenir-se econòmicament fent horta.

I mira que ja portes una vintena d’anys dedicant-t’hi. És una lluita constant.

Una vegada en Joan de Sa Teulera va respondre als meus elogis del seu model de finca amb una reflexió molt important. Deia: «no oblidis que això és el resultat de la feina del meu avi, del meu pare, i ara de la meva». És clar, hi ha tota una experiència acumulada i transmesa que no és res en comparació amb el que puguis fer amb una vida tu des de zero.

Com definiries el que fas a la gent que busca comprar un altre tipus de carn o productes d’horta?

Hi ha moltes etiquetes ara. Amb els anys he vist que els humans en fem ús i que ja ens va bé enganxar-nos a una paraula que ens defineixi. Ara sona sobretot: permacultura, regenerativa, sostenible. Jo crec que hi ha pràctiques bones i dolentes. Hi ha gent certificada en eco que només s’ajusta a la normativa i té pràctiques millorables. Jo no segueixo cap mètode concret. De vegades m’han dit que faig permacultura perquè tinc «mulching». Però no, hi ha pràctiques de diferents mètodes que té sentit aplicar en un context concret i altres que no. El meu objectiu aquí és entendre com funciona la complexitat de la naturalesa; que és sàvia i lenta. Produir a favor d’ella i no en contra de la mare terra, no? Tanmateix, de vegades toca llaurar. Cal ser flexible.

Què t’ha aportat APAEMA?

Estic molt content. Sobretot amb la gran tasca que fa l’equip tècnic. Sempre s’estan posant en marxa projectes nous i pensant maneres d’aportar al sector. És molt dinàmica, l’associació.

Quins reptes creus que té de futur?

M’agradaria que s’aconseguís prohibir la crema de rostolls i poda. El planeta està agonitzant i almenys hauríem d’evitar això a tota costa. Perquè no aporta res positiu. És una pràctica que té alguna cosa de tradició o ritual ancestral, però no és una bona pràctica. Crec que s’hauria de pressionar els legisladors perquè siguin més estrictes.

Tinc curiositat per preguntar-te si el fet de ser alemany t’ha suposat en algun moment una certa distància amb altres productors.

Doncs et diria que en general no. Sóc conscient que aquí han vingut molts estrangers i han comprat moltes propietats. Això fa pujar els preus i que la gent d’aquí no pugui tenir accés a terra o a un habitatge. Passa el mateix a Alemanya o al Regne Unit. Això és problemàtic, és clar. De vegades he pensat que com que sóc alemany algú m’ha pogut contestar una mica malament. Però els mallorquins són molt educats, potser són una mica reservats, però sempre et tracten de manera correcta.