«El futur es juga en les pimes»: reformes per desencallar els salaris

El preu de l’habitatge està pujant més que els salaris a Espanya i aquest és un dels principals motius que explica l’actual crisi residencial. Aquesta teoria la va defensar Matilde Cuena Casas, catedràtica de Dret Civil de la Universidad Complutense de Madrid, fa uns dies, durant el primer Congrés Nacional d’Habitatge, on vaig tenir l’honor de participar.

És cert que, per molt barat que vulguem posar l’habitatge o fer polítiques perquè l’habitatge baixi de preu, els salaris han de ser uns salaris dignes. Per això cal fer polítiques destinades a millorar la productivitat i els salaris, ja que aquest problema incideix de manera notable en l’accés a l’habitatge.

En grans ciutats com Madrid i Barcelona el lloguer pot representar fins al 70% dels ingressos totals de moltes famílies, cosa que és una situació insostenible, i no hi ha economia que ho aguanti.

Espanya arrossega un problema doble: salaris mitjans per sota de la mitjana europea i productivitat baixa, especialment en les pimes. En aquest article proposo un paquet coherent de reformes públiques i privades —organitzatives, fiscals, formatives i reguladores— pensat perquè les petites i mitjanes empreses (pimes) augmentin la seva productivitat i, amb això, hi hagi espai per apujar salaris reals de manera sostinguda.

1. Situació actual

En termes agregats, els salaris a Espanya estan per sota de la mitjana de la UE i han crescut menys que en altres països europeus en l’última dècada; el salari anual mitjà ajustat per jornada completa el 2024 continuava situant-se per sota de la mitjana comunitària.

A més, múltiples anàlisis (OCDE, informes nacionals) mostren que la productivitat agregada espanyola ha estat feble: el creixement de la productivitat per hora treballada ha estat per sota de la mitjana de l’OCDE i la concentració de productivitat en grans empreses i sectors d’alta tecnologia accentua la bretxa entre empreses molt productives i pimes amb baixos nivells de tecnologia i capital humà. Aquesta combinació —salaris continguts i productivitat feble en les pimes— explica en bona part la manca d’augment sostingut dels ingressos reals en moltes llars.

Per exemple, el Salari Mínim Interprofessional (SMI) es va actualitzar el 2025 a 1.184 € bruts/mes, però les pujades de l’SMI per si soles no corregeixen la baixa productivitat de moltes pimes ni garanteixen increments generalitzats de salaris mitjans.

José María Torres, president de CONPYMES, va ser ponent en el recent Congrés d’Habitatge. És conscient que els salaris són molt baixos.

2. Principis que han de guiar les reformes

Sostenibilitat fiscal i empresarial: apujar salaris sense guany de productivitat genera inflació i atur.

Focus en les pimes: el 99,8% del teixit empresarial espanyol són pimes; les mesures han de ser assolibles per a empreses petites.

Coordinació pública-privada: formació, finançament i digitalització requereixen aliances.

Mesurament i metes clares: indicadors de productivitat per empleat, participació de pimes en inversió en R+D, i evolució de salaris reals.

3. Paquet de reformes

A continuació, proposo mesures agrupades per objectius: augmentar la productivitat en les pimes, millorar el repartiment del creixement (salaris) i crear condicions externes favorables.

A. Reforçar el capital humà i la gestió (productivitat interna)

Bo-empresa per a formació contínua (upskilling): subvenció parcial directa (ex. 50–70%) per a la formació de treballadors en competències digitals, manteniment industrial, gestió de qualitat i vendes internacionals.

FP Dual ampliada i certificacions professionals: fer la FP dual més accessible a les pimes amb incentius (bons per tutoria i cofinançament del salari de l’aprenent).
Països com Alemanya i Àustria han lligat formació inicial i ocupació de manera eficaç; Espanya ha de facilitar el cost d’integració per a les pimes.

Programes de coaching i millora de gestió (management): subvencionar consultories d’optimització de processos (lean, cadena de subministrament, màrqueting digital), ja que moltes pimes tenen tecnologia parcial però pràctiques de gestió obsoletes.

B. Digitalització i adopció tecnològica (productivitat “per capital”)

Crèdits tous i lísing tecnològic per a pimes: línies específiques amb requisits simples per a equips de digitalització (ERP, automatització, robòtica lleugera). Com a complement es podrien donar xecs digitals que cobreixin fins a cert percentatge de la inversió per a microempreses.

Centres tecnològics regionals amb “laboratori pime”: espais on les pimes comparteixen robots, impressió 3D i serveis de testatge que redueixin els costos d’adopció i permetin provar abans d’escalar.

Digital vouchers vinculats a resultats: ajudes que es desemborsen en trams després d’auditories d’implementació i així s’eviten subvencions sense efecte.

C. Accés a finançament i escalat

Fons de coinversió pública-privada per a escala (scale-up): destinat a pimes amb potencial de créixer i millorar salaris mitjançant expansió productiva.

Incentius fiscals temporals per inversió en R+D i formació: majors deduccions per a pimes que augmentin la plantilla i els saldos salarials reals.

Millora de la interlocució banca-pime: contractes tipus i garanties públiques per a crèdit d’inversió, amb menor cost i documentació simplificada.

D. Mercat laboral i repartiment salarial

Bonificacions a la contractació indefinida condicionades a pujades salarials reals: per exemple, reducció de cotitzacions si l’empresa augmenta salaris per sobre de l’IPC durant 2 anys. Això incentiva contractes estables i redistribució cap als treballadors.

Transparència salarial obligatòria per a empreses mitjanes i grans: obligació de publicar bandes salarials per lloc; sancions lleus i auditories. Així es redueix la discriminació i es pressiona a l’alça en sectors amb baixos salaris.

Promoure la participació en beneficis i formes de salari variable lligades a la productivitat: marcs jurídics i fiscals favorables. S’ha de dissenyar perquè no substitueixi el salari fix, sinó que el complementi.

Enfortir la negociació col·lectiva sectorial amb clàusules de productivitat: acordar pujades vinculades a indicadors sectorials (vendes, productivitat) per repartir guanys.

E. Entorn (habitatge, energia, competència)

Polítiques d’habitatge assequible en pols d’activitat: perquè les pujades salarials no es desfacin per major cost de vida.

Competència real en subministraments bàsics: reduir costos estructurals (energia, transport, telecomunicacions) que minven el poder adquisitiu.

Reducció temporal de càrregues per a microempreses quan augmentin salaris reals: esquema calibrat per no provocar un efecte crida pervers.

4. Lliçons i comparacions amb Europa

Alemanya i la FP Dual: l’articulació entre empreses i formació permet que les pimes participin en un flux constant de talent amb competències aplicades; Espanya necessita reduir càrregues administratives i finançar la incorporació inicial d’aprenents, transferint part del cost de formació a curt termini mitjançant bons.

Països nòrdics i diàleg social: sistemes amb negociació col·lectiva àmplia i mecanismes de repartiment de productivitat, juntament amb serveis públics de suport a la transició laboral, mostren que apujar salaris pot combinar-se amb alta competitivitat. Això exigeix a Espanya reforçar la coordinació entre sindicats, associacions empresarials i el govern en marcs sectorials.

Polònia i Europa de l’Est (creixement salarial amb revaloració productiva): en diverses economies emergents, els salaris van créixer ràpid a causa de la inversió estrangera directa i l’especialització industrial; lliçó: atreure inversió productiva i encadenaments amb pimes locals.

Incentius fiscals europeus a R+D i digitalització: països que han adoptat deduccions fiscals clares i fons de coinversió han vist major participació de pimes en inversió tecnològica; Espanya pot replicar-ho amb un disseny més simple i focalitzat en les pimes.

5. Riscos i com mitigar-los

Risc: pujades salarials sense productivitat → pèrdua de competitivitat.
Mitigació: condicionar bonificacions i reduccions a augments reals de productivitat o inversió demostrada.

Risc: burocràcia en programes → baixa adopció per part de les pimes.
Mitigació: procediments digitals simples, “finestreta única” regional.

Risc: captura per part de grans empreses o consultores.
Mitigació: topalls, auditories aleatòries i mesures de pagament per resultats.

6. Polítiques complementàries de caràcter nacional

Estratègia industrial per clústers regionals: concentrar ajudes en activitats amb externalitats locals (renovables, biotecnologia, electrònica).

Reforma de la contractació temporal: endurir l’abús i facilitar transformacions a indefinits amb incentius temporals.

Pla nacional de digital skills: coordinació entre universitats, FP i empreses.

7. Conclusió: un full de ruta coherent

Apujar salaris a Espanya de manera sostinguda i justa passa inevitablement per elevar la productivitat i, en un país on les pimes formen el gruix del teixit productiu, les polítiques s’han de centrar a fer aquestes empreses més competitives, digitals i amb millor gestió i talent. L’experiència europea mostra que no existeix una única palanca: cal combinar formació, finançament, incentius fiscals, millora de la gestió i marcs de negociació col·lectiva que reparteixin guanys. Implementades de manera seqüenciada, mesurable i amb la implicació del sector privat, aquestes reformes poden tancar part de la bretxa salarial amb Europa i, sobretot, permetre que els treballadors de les pimes guanyin salaris reals més alts i sostenibles.